Xi meng ren sheng

Xi meng ren sheng acaba per ser una de les experiències cinematogràfiques més apassionants dels darrers vint anys. Així de senzill. O anem al cinema a que ens mostrin una vegada i una altra el mateix amb mecanismes cada vegada més opressius, o anem al cinema per apassionar-nos amb la “feina" de gaudir, dialogant amb artistes honests, sincers i no acomodats a les normes de la indolència productiva i de passiu consum. En la gènesi de la pel·lícula estan les memòries del mestre titellaire taiwanès Li Tien-lu, ancià de 80 anys i amic de Hsiao Hsien (l’anomena "avi" Ah Gong), les innombrables anècdotes de la seva vida que li explica, està la voluntat de memoritzar els anys japonesos de Taiwan (la primera meitat d'aquest segle) i està la posterior voluntat de fer una trilogia sobre la Història Moderna del seu país, en la qual Xi meng ren sheng seria, fenomenològicament, anterior a la precedent Beiqing chengshi (1989).

Intentar comunicar així la pel·lícula a l'espectador que no ho hagi vist, és la millor manera de confondre-ho, i exposar-se al fet que ens maleeixi quan assisteixi a la projecció. I no obstant això, no hi ha una paraula falsa en tot l'anterior. El que passa és que Hsiao-hsien s'allunya expressament de tot el que suposa una reconstrucció històrica a l'ús, a través d'una narració més o menys novel·lada dels fets, com podria ser-ho Ba wang bie ji (Chen Kaige, 1993), referència que resulta obligada. Tractant-se de dues grans obres, ambdues interessades a mostrar concrets períodes històrics, els mètodes són contraposats. En Kaige se situava en una òrbita propera a la de Kurosawa, Hsiao hsien no està lluny d’Ozu, com apuntava Weinrichter en una crònica de festival feta a "Dirigido por".

Veient Xi meng ren sheng, m’encordava de les pintures de Rembrandt, amb les seves figures humanes aparentment estàtiques, i aquests jocs de llums focalitzades que converteixen la contemplació dels seus olis en una llarga història i una participació activa en la pintura. És el mateix contemplant cadascun dels seixanta o setanta plans de la pel·lícula de Hsiao-hsien. L'espectador no té més remei que participar en ells o... morir vilment. I aquesta és una aventura que fa apassionant la visió, entrant en la profunditat de camp, movent la pupil·la i la intel·ligència a través dels punts de llum, participant en la gestualitat dels actors no professionals, assimilant el sentit de la vida que el cineasta taiwanès capta en una minuciosa elaboració oculta.

"Mirant les meves pel·lícules es pot dir que aquesta fixació del pla és una limitació, que és molt esclerosant i tancada. No obstant això, per a mi és tot el contrari: aquest tipus de zona pot contenir una enorme quantitat de coses. Un subjecte al centre del pla es converteix en el punt atractiu, entranya finalment una gran llibertat. Alguns dels meus plans no estan farcits d'acció, semblen buits. Però és un error. Doncs continuen contenint sentiments i l'espai. Potser existeixi un paral·lelisme amb les estampes xineses, en les quals es podia creure que hi ha espais buits sense tema particular. Tanmateix, això ajuda a "vehicular les mirades". Engloben el que realment està representant. Jo concebo els meus plans una mica de la mateixa manera".

César, Samuel R. El maestro de marionetas: cine activo, cine de futuro. “Dirigido por”, núm. 227 (sept. 1994), pàg. 8-9.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amiel, Vincent; Egger, M; Niogret, Hubert. Hou Hsiao Hsien. “Positif”, núm. 334 (déc. 1988), pàg. 33-40.
• César, Samuel R. El maestro de marionetas: cine activo, cine de futuro. “Dirigido por”, núm. 227 (sept. 1994), pàg. 8-9.
• Cheshire, Godfrey. Time span. The cinema of Hou Hsiao-Hsien. “Film Comment”, vol. 29, núm. 6 (Nov.-Dec. 1993), pàg. 56-63.
• Il Dolore del tempo: il cinema di Hou Hsiao-hsien. Luisa Ceretto, Andrea Morini, Giancarlo Zappoli (ed.). Torino: Lindau, cop. 2002.
• Gombeaud, Adrien. L'histoire de Taïwan racontée par Hou Hsiao-hsien. “Positif”, núm. 661 (mars 2016), pàg.  103-105.
• Heredero, Carlos F. El cine de Hou Hsiao-Hsien: historia, documental y estilización. “Nosferatu”, núm. 36-37 (2000), pàg. 72-91.
• Hou Hsiao-hsien. Jean-Michel Frodon (ed.). Paris: Cahiers du cinéma, 1999.
• Hou Hsiao-hsien. Peio Aldazabal (ed.). Donostia: Euskadiko Filmategia: Festival Internacional de Cine de San Sebastián, 1995.
• Hou Hsiao-hsien. Richard I. Suchenski (ed.) Wien: Österreichisches Filmmuseum: SYNEMA, cop. 2014.
• Kemp, Philip. Hsimeng rensheng (The puppet master). “Sight & Sound”, vol. 4, núm. 6 (June 1994), pàg. 51-52.
• Le maître de marionnettes. “Positif”, núm. 389-390 (juil-août  1993), pàg.  46-47.
• Morice, Jacques; Jousse, Thierry. La mémoire impressionnée./ Entretien avec Hou Hsiao Hsien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 474 (déc. 1993(, pàg. 40-45.
• Rauger, Jean-François. Naissance d'une nation. “Cahiers du Cinéma”, núm. 469 (juin 1993), pàg. 18-19.
• Tobin, Yann; Ciment, Michel; Eisenreich, Pierre. Hou Hsiao-hsien. “Positif”, núm.  453 (nov. 1998), pàg. 5-15.
• Tournès, Andrée. Le maître de marionettes. “Jeune Cinéma”, núm. 226 (févr.-maes  1994), pàg. 41-42.