Qianxi manpo

Els crítics no dubten que la intencionalitat de Hou en Qianxi manpo (2001) és posar a examen la trastornada i desorientada percepció característica del món contemporani: una percepció que testifica en la seva «superposició de capes cromàtiques iridescents, els seus magnífics plans electrònics, el seu ondulant variació de plànols, entre l’atonal i l'explosiu». Hou afirma: «La història de Taiwan ha quedat enrere en la meva carrera. Ara vull filmar el present»". La pel·lícula, per tant, no és tan sols un espectacle audiovisual. Malgrat la qualitat de somni de les imatges, Qianxi manpo no té res a veure amb els somnis.

És una pel·lícula sobre la memòria: sobre la memòria com alguna cosa que pot habitar-nos o ser habitada, que pot perseguir o ser perseguida. Si els blocs de records semblen estar, literalment, tenyits de diferents colors, és perquè són imatges-memòria que comprenen moments i vides individuals que van cobrar vida només quan la llum i els colors els van aïllar. Aquests estats lluminosos inclouen tots els colors, textures i intensitats imaginables en una lliçó sobre l'essència de la llum, que abasta des de la llum solar natural fins a la tèrbola lluminositat de les imatges dels circuits tancats de televisió. L'elecció de l'entorn d'un club techno és essencial per al projecte de Hou.

Com observa sagaçment Didier Peron: «Si, contra la supremacia de la melodia, el techno s'ocupa de les textures dels sons, seqüències rítmiques, experiments volumètrics, realitzant loops sintètics en un espai mental il·localitzable, Hou realitza una mutació equivalent al cinema». La pel·lícula estudia el món dels clubs techno i a diversos personatges les vides dels quals es troben vinculades a aquests espais, es pregunta què pot significar en el present parlar d'espais interiors i exteriors separats (o temps-espai) i analitza la desaparició del llindar entre ells. Hou explora a través del ritme els espais contradictoris dels nostres mons interns i externs. Ell uneix la llum i el so com els dos extrems d'una sola força, la pel·lícula suggereix que, si els temps del mil·lenni veritablement estan «desorientats», si l'espai-temps que habitem ha perdut les seves relacions mètriques, i si els individus han perdut totes les seves coordenades internes i externes, llavors el techno pot aïllar-se com una d'aquestes forces que realitza, simultàniament, una desorganització i reorganització de cossos i ments.

El personatge de Hao-hao (Chu-hao Tuan) serveix com a prototip d'aquesta tendència, presentant-se com una membrana que batega al ritme d'un tocadiscs en la rèplica del Blue Club que ha muntat a la seva habitació. Què significa «memòria» en semblant univers? Per aprofundir en aquesta qüestió, Hou es distancia de l'ara mirant al present des d'un temps futur, una veu en off parla sobre esdeveniments ocorreguts en 2001 des d'una posició d'avantatge deu anys després. Deleuze: «En essència la memòria és veu, que parla, que parla amb si mateixa, o murmura i narra l'esdevingut. D'aquí la veu en off que acompanya al flashback» . Però cap espectador podria confondre els sons i imatges de Qianxi manpo amb el flashback d'algun narrador; ni, si anem a això, podria confondre la veu en off amb un narrador.

Al principi no va ser la paraula sinó la llum, la llum de neó. La pel·lícula comença amb una configuració abstracta que després deixa veure com, en realitat, es tracta de la il·luminació de neó del sostre d'una entrada de metre sota el qual una jove (Shu Qi) es passeja a grans gambades, amb la càmera seguint-la d'a prop. Mou els braços com si estigués remant o volant. De sobte, mira a la càmera per sobre de l'espatlla. Aquesta mirada sembla dir: segueix-me si vols, però per què a mi, quin «mi»? Immediatament li respon una veu en off. «Va trencar amb Hao-hao, però ell sempre l'ha trobat». Explica això les seves mirades a la càmera? Potser creu que ell l'ha trobat de nou. Sembla feliç, alliberada perquè no és així. Baixa donant salts les escales del metre i desapareix. Ja no és localitzable, com un fragment de transparència a la deriva. Aquesta és Vicky, el tema de la pel·lícula. Parlarà en tercera persona del seu propi passat recent. O per ventura estem suposant massa fàcilment que la veu i el cos pertanyen al mateix personatge (fins i tot si coneixem la veu de l'actriu)? Aquesta és una qüestió que la pel·lícula no resol a cap moment. A primera vista el que aquest començament promet és la imatge d'un viatge a través de la memòria d'un individu. Però Qianxi manpo no és ni una reflexió tendra sobre els dies salvatges ni tampoc un simple joc postmodern i cerebral.

Daly, Fergus. Las luces de Taiwán. En Mutaciones del cine contemporáneo. Jonathan Rosenbaum, Adrian Martin (ed.). Madrid: Errata naturae, 2010. Pàg. 239-250.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Blouin, Patrice; Joyard, Olivier; Tesson, Charles. Sous les sunlights./ Rencontre Hou Hsiao-hsien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 562 (nov. 2001), pàg. 16-18.
• Cattaneo, Francesco. Hou Hsiao-hsien negli anni '90. “Cineforum”, vol.42, núm. 417 (ag.-sett. 2002), pàg. 64-67.
• Chatrian, Carlo. Millennium Mambo. “Cineforum”, vol. 41, núm. 406 (luglio 2001), pàg. 48.
• Ciment, Gilles. HHH et la synesthésie du montage. “Positif”, núm. 661 (mars 2016), pàg. 109-110.
• Daly, Fergus. Las luces de Taiwán. En Mutaciones del cine contemporáneo. Jonathan Rosenbaum, Adrian Martin (ed.). Madrid: Errata naturae, 2010. Pàg. 239-250.
• Il Dolore del tempo: il cinema di Hou Hsiao-hsien. Luisa Ceretto, Andrea Morini, Giancarlo Zappoli (ed.). Torino: Lindau, cop. 2002.
• Gombeaud, Adrien. Temps du changement et la saveur de la neige: Le Livre des changements et Millennium Mambo. “Positif”, núm.  497-498 (juil-août  2002), pàg.  132-135.
• Hou Hsiao-hsien. Richard I. Suchenski (ed.) Wien: Österreichisches Filmmuseum: SYNEMA, cop. 2014.
• Jousse, Thierry. Et Hou inventa le film techno. “Cahiers du Cinéma” , núm. 558 (juin 2001), pàg. 28.
• Joyard, Olivier; Lalanne, Jean-Marc. Convergences: Lynch et "HHH", l'autre avant-garde. “Cahiers du Cinéma”, núm. 562 (nov. 2001), pàg. 12-23.
• Losilla, Carlos. Millenium mambo: huellas en la nieve. “Dirigido por”, núm. 315 (sept. 2002), pàg. 14.
• Niogret, Hubert. Millennium Mambo de Hou Hsaio-Hsien. “Positif”, núm. 502 (déc. 2002), pàg. 74.