Le mari de la coiffeuse

La convivència de Mathilde amb el món mental i sensual d’Antoine és tan gran que es veu ben clar que ella és el producte dels fantasmes d’Antoine. Ell l’ha inventada! Només una criatura imaginària pot entrar totalment com ho fa ella en el seu jardí secret, el jardí que introdueix el film i que el conclou. Abans mateix dels títols de crèdit, un llarg pla fix ens ho avisa. En una terrassa davant del mar, un noi amb un turbant, d’esquena, improvisa amb energia una dansa oriental al so d’una música àrab triomfant. És impossible que una dona real pugui compartir tots els gustos de l’home que ella estima. Antoine és més aviat ridícul quan, ja adult i una mica gras, repeteix aquest número per a Mathilde. Ella dubta, i després entra en el seu joc, en la dansa. Accepta tot el que prové d’ell, les seves manies, els seus plaers i fins i tot les melopees rugoses del seu disc fetitxe.

Mathilde està tan perduda dins els somnis d’Antoine que al primer senyal d’una divergència entre ells dos, per més insignificant que sigui (és referent a Fernand Reynaud!) es queda del tot trasbalsada. Ell està indignat amb ell mateix. Una nit boja de fusió transgressora els reconcilia, però, al matí, sabem que han passat arran de la mort. Mathilde està preocupada per la vellesa, la d’un client que es va encorbant, la del seu antic patró, l’encantador senyor Agopian, que viu en una residència per a persones grans. Tem el desgast dels cossos, l’afebliment del desig que Antoine sent per ella. Deixarà d’existir quan ell ja no la desitgi. “Perquè ell no l'oblidi”, un dia de tempesta, ella corre a suïcidar-se en les aigües tumultuoses d’una resclosa, prop de les portes entreobertes de l’inconscient. La criatura de Frankestein va fugir del savi. Mathilde investeix per sempre el seu marit. El seu autor.

Mathilde era l’amor inefable, indestructible. Quan se’n va, aquest amor fereix i condemna a una solitud desastrosa. L’últim pla del film en el saló de la perruqueria, on Antoine ha intentat, encoratjat per un client àrab, de ressuscitar la perruquera. Però l’encant de la música no ha funcionat pas, Antoine n’ha perdut el ritme. El seu somni és mort. Antoine defuig la sort de Monsieur Hire (Patrice Leconte, 1989), però sobreviu.

El to de Le Mari de la coiffeuse no és pas lúgubre, sinó lleuger, poètic, clapejat d’incongruències divertides, de tocs d’absurd quotidià fugitius, però potents. Fa pensar en l’univers de Raymond Queneau, en la seva gent senzilla i el seu estil d’escriptura. Hi ha un estil –i un exercici d’estil- en la posada en escena d’una hora de film confinada en un saló de perruqueria antiquat i corrent. La varietat dels angles, de les il·luminacions, dels plans, dels tràvelings (per seguir el senyal que una pala fa a la sorra, per volar al llarg de la casa de la Mathilde), dels incerts, dels moviments de la porta (s’hi entra més que no se’n surt, d’aquesta botiga) donen testimoni d’una mestria que s’exhibeix menys que a Monsieur Hire, però que és més eficaç. L’escriptura és senzilla, expressa el món de la França mitjana, de la sopera de l’hora de sopar, de les vacances de postguerra i del tricot domèstic, sense trair-lo però exaltant-lo una mica. Pascal Thomas o Diane Kurys, que tracten uns ambients similars, no tenen pas aquest art d’anar a l’essencial. Patrice Leconte es distingeix desmarcant-se de la nostàlgia. Parteix de la banalitat però ens condueix fins al desfici. Le Mari de la coiffeuse és un creuer en un gran vaixell ancorat al moll i anomenat “angoixa”.

Audé, Françoise. Le paquebot immobile, monologue. “Positif”, núm. 356 (oct, 1990): pàg. 66-67.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Brisset, Stéphane. Le mari de la coiffeuse. “Cinéma”, núm. 470 (oct. 1990), pàg. 32.
• Freixas, Ramon. El marido de la peluquera. “Dirigido por”, núm. 188 (feb. 1991), pàg. 82.
• Le mari de la coiffeuse (The hairdresser's husband). “Variety”, vol. 341, núm. 11 (24 Dec. 1990), pàg. 39.
• Leconte, Patrice. Je suis un imposteur. Paris: Flammarion, 2000.

• El marido de la peluquera (Le mari de la coiffeuse)(DVD). [Barcelona]: Público, DL 2008.

• Nyman, Michael. Le mari de la coiffeuse (CD). Barcelona: Discmedi, cop. 1998.

• Strauss, Frédéric. Monsieur Propre. “Cahiers du Cinéma”, núm. 436 (oct. 1990), pàg. 70.

• Strick, Philip. Le mari de la coiffeuse (The hairdresser's husband). “Sight & Sound”, vol. 1, núm.  2 (June 1991), pàg. 52-53.
• L'Univers eclèctic de Patrice Leconte: setmana de cinema francès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Filmoteca de la Generalitat de Catalunya: Institut Français de Barcelone, 1991.