Pacific Rim

Possiblement Pacific Rim tingui com a referent en la carrera a Hollywood del director mexicà la seva aproximació al còmic Marvel amb els dos lliuraments de Hellboy, especialment la seqüela estrenada en 2008. Pacific Rim juga amb les textures lovecraftianes d'aquell lliurament, multiplicant-les en impacte i en grandària. Ja és coneguda l'obsessió per l'autor d'A les muntanyes de la follia que Del Toro ha manifestat en moltes ocasions (i que li van portar a les portes de rodar una multimilionària adaptació d'aquest relat), i en el fons els monstres interdimensionals del seu nou film són cosins germans del mític Chtulhu. Perquè Pacific Rim fuig del realisme, no vol construir un univers identificable ni amb el passat ni amb el futur, ni reproduir éssers que recordin a espècies juràssiques o d'un altre temps.

Les criatures de Pacific Rim tenen elements «naturals», amb atributs que els assemblen a insectes, rèptils, ocells i fins i tot plantes, però com la fauna imaginària dels «kaiju eiga» nipons són irreals, impossibles, tant en els seus moviments i aspecte com en els seus colors o poders. Aquí aquests éssers tenen sang fluorescent, enormes paràsits (alguna cosa que recorda a Cloverfield (Matt Reeves, 2008), són capaços d'albergar cries en les seves enormes entranyes. I sens dubte aquest colorit, aquest món de neó (la pel·lícula es localitza pràcticament íntegrament en un Hong Kong nocturn, plujós i ple de llum artificial, que recorda al Los Angeles de Blade Runner (Ridley Scott, 1982) i fins i tot a l'univers virtual de contorns asiàtics de eXistenZ (David Cronenberg, 1999), té els seus orígens en la rica tradició cultural mexicana, on fins a les celebracions de difunts tenen tonalitats multicolor.

Però el radicalisme visual de Pacific Rim no es queda en els «vilans» del film, sinó que també impregna als herois. Els robots gegantescs amb els quals combaten l'amenaça els herois del film no són asèptics, perfectes i lluminosos com els de la sèrie Transformers, sinó que llueixen alguna cosa deteriorats, amb colors virolats, formes grotesques que es dirien procedeixen a més de les sèries Ultra japoneses i similars d'influències com les sèries de Gerry Anderson (hi ha molt en la pel·lícula de la mítica OVNI -UFD,1970-73- o dels Thunderbirds (1965-66).

Amb tot això, Pacific Rim és una pel·lícula que encara que té qualitats per convertir-se en un gran èxit (sobretot en territoris emergents, Rússia o països asiàtics), es pot considerar un anti-blockbuster estilo Hollywood si es compara amb films en la mateixa línia com l'esmentada saga Transformers. Malgrat el sorollós de la proposta, amb una excel·lent banda sonora de Ramin Djawadi (responsable de la gran música que il·lustra la sèrie Games of Thrones) que sembla conjugar de forma violenta amb les espectaculars seqüències de la pel·lícula, del adrenalític del conjunt, Pacific Rim té ànima, un ànima que no prové dels personatges (una mica buits, tan lineals com els de les sèries o referents que són model per al director), ni de les emocions, sinó de la personalitat de l'autor que hi ha darrere del conjunt. Pacific Rim (com també altres pel·lícules estrenades aquest estiu, com Star Trek Into Darkness (J.J. Abrams, 2012)- o Man of Steel (Zack Snyder, 2013), és una superproducció d'autor, d'un poeta del fantàstic que imposa la seva personalitat per sobre de qualsevol un altre objectiu.

Sala, Àngel. La guerra de los Gargantúas. “Dirigido por”, núm. 435 (jul.-agosto 2013), pàg. 28-29.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alarcón, Tonio L. Pacific Rim: robots contra monstruos. “Imágenes de actualidad”, núm. 337 (jul.-agosto 2013), pàg. 46-51.
• Bernal, María ; Engel, Philipp. Cuánto más grande....¡mejor!“Fotogramas”, núm. 2038 (agosto 2013), pàg. 80-83.
• Ceballos, Noel. Pacific Rim. “Fotogramas”, núm. 2038 (agosto 2013), pàg. 20.
• From Development Hell to the Pacific Depths. En McDonald, Keith ; Clark, Roger. Guillermo del Toro: film as alchemic art. New York [etc.]: Bloomsbury, 2015. Pàg. 189-208.
• Holben, Jay. Battle bots. “American Cinematographer”, vol. 94, núm. 8 (Aug. 2013), pàg. 46-55.
• Jones, Norma. Pacific Rim. “Film & History”, vol. 44, núm. 1 (Spring 2014), pàg. 44-47.
• Newman, Kim. Pacific Rim. “Sight & Sound”, vol. 23, núm. 9 (Sept. 2013), pàg. 81-82.
• Pacific Rim. En Toro, Guillermo del. Guillermo del Toro: gabinete de curiosidades: mis cuadernos, colecciones y otras obsesiones. Barcelona: Norma, 2014. Pàg. 239-250.
• Pedrero Santos, Juan Andrés. Pacific Rim: monstruos contra monstruos. En Las Fábulas mecánicas: Guillermo del Toro. Juan A. Pedrero Santos (ed.). Madrid: Calamar, cop. 2016. Pàg. 115-130.
• Quintana, Àngel. Blockbusters mutantes. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 19 (sept. 2013), pàg. 40-41.
• Sala, Àngel. La guerra de los Gargantúas. “Dirigido por”, núm. 435 (jul.-agosto 2013), pàg. 28-29.