His Girl Friday

La principal diferència entre His Girl Friday i les altres dues versions [Lewis Milestone, 1931 i Billy Wilder, 1974] és que aquí un dels protagonistes l’encarna una dona, mentre que en l'original de Hecht i MacArthur eren dos homes els encarregats de donar vida als periodistes. El perquè d'aquest canvi és molt curiós, i es remunta al mateix origen del film: Howard Hawks volia demostrar a uns amics que el diàleg de l'obra era del millor que s'havia escrit en molt de temps, així que entre el grup d'amistats allà reunit van començar a llegir el llibret, adjudicant-se cadascun un paper, i, mancant un home, una dona va haver de llegir un dels protagonistes. Així és com el cervell del gran mestre va començar a funcionar i a plantejar-se la nova i original versió.

La idea era estupenda, ja que una comèdia sense dones òbviament era menys atractiva que amb elles, sobretot en el tipus de comèdia hawksiana, en la que la "guerra de sexes" és sempre el plat fort de la funció. Així que se li va encarregar a Charles Lederer, un protegit de Hetch que tornaria a treballar amb Hawks en més ocasions, que realitzés el guió amb els ajustos oportuns. I la veritat és que convertir al personatge de Hildy en una exesposa que odia i estima al seu cap i exmarit va ser tot un encert de què es podia treure molt de suc.

Però... qui seria l'actriu adequada per al paper? No podia ser qualsevol. Havia de saber recitar el diàleg a una velocitat exorbitant i havia de posseir un aire de dona enginyosa i cínica. La primera idea va ser Katharine Hepburn, la parella per excel·lència de Cary Grant en aquella època i amb la qual ja s'havia format equip en Bringing Up Baby (Howard Hawks, 1938); però al final es va rebutjar aquesta solució. Es van fer llavors proves a Jean Arthur —aleshores la reina de la Columbia—, Irene Dunne —l'altra gran parella de Grant després de l’apoteòsic èxit de The Awful Truth (Leo McCarey, 1937)—, Claudette Colbert i Carole Lombard. Al final es va pensar en Rosalind Russell, actriu provinent de Broadway i que havia demostrat l'any anterior la seva gran vàlua per a la comèdia formant part del repartiment multiestelar de The Women (George Cukor, 1939).

Realment l'elecció no va poder ser millor, ja que aquesta actriu, avui una mica oblidada, resulta d'una brillantor impossible de superar. Ella és Hildy, no pot haver-hi una altra. La seva manera de "disparar" el diàleg és veritablement memorable i supera totes les previsions possibles. És la típica dona del cinema de Hawks: intel·ligent, emprenedora, segura d’ella mateixa... No obstant això, en les seves memòries, l'actriu explica que no tenia la certesa d'estar realitzant correctament el seu treball, de si el que feia era el que el director pretenia d'ella. I és que Cary i Rosalind improvisaven contínuament en el rodatge, evidenciant després a la pantalla el bon ambient que regnava en el plató, a través d'espontànies i poc dissimulats riures entre tots dos. Per exemple, l'escena en què ella pretén aconseguir a Grant amb una bossa, sense aconseguir-ho, va ser improvisada per l'actriu, al que Grant va respondre "acostumaves a fer-ho millor".

Això, òbviament, va entusiasmar tant a Hawks que ho va deixar en el muntatge original. El director sabia que tenia a dos genis de la comèdia, i que subjectar-los fèrriament a un guió seria desaprofitar el seu talent, així que els deixava fer, aconseguint apassionar a uns còmics tan meravellosos. Rosalind Russell deia: "A Cary li encantava improvisar... però es va trobar amb una altra improvisadora. Així que en His Girl Friday ens deslliguem, ens interrompíem, érem imparables. I Hawks s’ho va passar en gran". Aquesta improvisació contínua portava de cap als tècnics de l'estudi, que no sabien on enfocar, qui anava a parlar... Cary Grant explica sobre aquest tema: "Quan jo vaig començar al cinema, l'actor no tenia llibertat per interrompre el diàleg d'un altre. Però en His Girl Friday, Rosalind Russell i jo ho fèiem constantment. L'enginyer de so deia: "No se us sent". I la nostra resposta era: "És que no se suposa que hagis de sentir-nos. La gent s'interromp contínuament, no?". Per Cary Grant va haver de ser formidable trobar-se amb una companya tan enginyosa. La veritat és que hi ha una compenetració tan perfecta entre tots dos, que ens fa pensar si no serà l'actriu que millor hagi compaginat amb aquest gran del cinema.

Balmori, Guillermo. La Comedia. Madrid: Notorius, 2011.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Bogdanovich, Peter. The Cinema of Howard Hawks. New York: Museum of Modern Art Film Library, cop. 1962.
• Casas, Quim. Howard Hawks: la comedia de la vida. Barcelona: Dirigido, 1998.
• Cerisuelo, Marc. Les mots pour le dire: un classique de la comédie. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 612 (avr. 2014), pàg. 10-15.
• Cieutat, Michel. Spéciale première. Les trois versions de The front page ou le cinéma-roi. “Positif”, núm. 271 (sept. 1983), pàg. 42-46.
• La Falsificación de la felicidad. En Cavell, Stanley. La Búsqueda de la felicidad: la comedia de enredo matrimonial en Hollywood. Barcelona [etc.]: Paidós, 1999. Pàg. 169-194.
• Focus on Howard Hawks. Joseph McBride (ed.). New Jersey: Prentice-Hall, 1972.
• Freixas, Ramón. Luna nueva. “Dirigido por”, núm. 322 (abr. 2003), pàg. 52-53.
• Galera, Albert. Howard Hawks: el camaleón de Hollywood. Madrid: T&B, mayo 2017.
• Guarner, José Luis. Luna nueva. “Casablanca”, núm. 7-8 (jul.-agosto 1981), pàg. 24.
• Hutchinson, Pamela. Paper tigers. “Sight & Sound”, vol. 27, núm. 3 (Mar. 2017), pàg. 94-95.
• Luna nueva. En Balmori, Guillermo. La Comedia. Madrid: Notorius, 2011. Pàg. 140-145.
• Martínez, Beatriz. Luna nueva. “Dirigido por”, núm. 434 (jun. 2013), pàg. 49.
• Marx, René. Eloge de La dame du vendredi: pas un instant de silence. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 612 (avr. 2014), pàg. 6-9.
• Masson, Alain. La dame du vendredi. De la satire à la comédie. “Positif”, núm. 389-390 (juil.-août 1993), pàg. 106-108.
• Mulvey, Laura. His girl Friday. “Sight & Sound”, vol. 7, núm. 3 (Mar. 1997), pàg. 64.
• Perales Bazo, Francisco. Howard Hawks. Madrid: Cátedra, 2005.
• Smith, J A. His girl Friday in the cell: a case study of theatre-to-film adaptation. “Literature/Film Quarterly”, vol. 13, núm. 2 (Apr. 1985), pàg. 72-76.
• Stevens, J D. The unfading image from The front page. “Film & History”, vol. 15, núm. 4 (Dec. 1985), pàg. 87-90.
• Vatrican, Vincent. La dame du vendredi: Howard Hawks. “Cahiers du Cinéma” Special (1993), pàg. 45.
• Walters, James. Making light of the dark: understanding the world of His girl Friday. “Journal of Film and Video”, vol. 60, núm. 3-4 (Fall-Winter, 2008), pàg. 90-102.