L'amour par terre

El teatre ha estat sempre el nucli del cinema de Rivette. El Pericles de fora de camp a Paris Nous Appartient (1961) i la frontalitat proscènica de La Religieuse (1966) presagien el joc en tota regla dins d'una pel•lícula de L'Amour Fou (1969), que cada cop pren més forma com a pivot vers al qual es mou el cercle rivettià. L'Amour par terre comença amb una audiència conspiranoica reunint-se per veure Geraldine Chaplin i Jane Birkin eclipstant-se entre si en una mena de farsa 'théâtre-appartement' domèstic. Això és 'teatre a peu de carrer', després del clàssic d'Andròmac de L'amour Fou: el teatre i el cinema s'han rebaixat per l'anodina era de la televisió? Les dues actrius són convocades des de la seva existència simple i buida a l'arcaic món del castell teatral de Jean-Pierre Kalfon, on estan a punt de representar la seva fantasia megalomaníaca. Com la casa de la ficció on Juliet Berto i Dominique Labourier s'aventuren a Céline et Julie vont en bateau (1974), Chaplin i Birkin van cap a la deriva en un guió que s'està escrivint al seu voltant i sobre elles, on l'acció i l'actuació es tornen intercanviables i finalment, el teatre i el cinema es barregen a una celebració del poder de seducció de la ficció.

Ni narrativa ni espectacle –Rivette sempre evita o rebaixa el to- sinó una obra elaborada amb elements de filmació cinematogràfica que ens fa sentir 'el pes del significant', com ell el va posar de nou el 1973. Ni la història, ni l'actuació ni les idees, sinó l'experiència de la participació en el ritual de col•locar. El que hi ha de nou en aquest gir del cercle és l'elaborada filigrana d'una trama i diàleg neoclàssics, tota la simetria i doble entendre; i la presència d'un mestre de cerimònies, amb la forma de Laszlo Szabo com a majordom de Kalfon, Virgil, qui 'millora' els texts del seu amo mentre els escriu i dedica el seu temps a traduir Hamlet al finès. Virgil, solemnement però sabent el que es fa, dirigeix els actors i els espectadors igualment pel laberint de la trama i la passió que proveeix una excusa per aquest exercici de manipulació ficcionada. Essent aquesta pura ficció, és el centre de gravetat de tota la comèdia.

Celine et Julie vont en bateau van guanyar admiradors de tot arreu per les actuacions prodigioses de Labourier i Berto. L'Amour par terre sorprendrà a molts per la forma com assimila els manierismes de Chaplin i Birkin. El seu objectiu seguirà sent fer enfadar aquells que són reticents a la visceralitat de Rivette per la il•lusió teatral, que envia les seves víctimes endavant, sempre optimista, a la seva pròxima trobada.

Christie, Ian. L’amour par terre. “Sight & Sound”, vol. 54, núm. 1 (1984-1985). Pàg. 68.

• El Amor por tierra (L’Amour par terre) (DVD). Barcelona: Intermedio, cop. 2005.
• Bergala, Alain. Rivette l’amour par terre. “Cahiers du Cinéma”, núm. 350 (août 1983). Pàg. 6-7.
• Bosséno, Christian-Marc. L’amour par terre. Charlotte et Emily chez Rebecca. “Revue du Cinéma” núm. 399 (nov. 1984). Pàg. 26-27.
• Casas, Quim. El cine de Jacques Rivette. “Dirigido por”, núm. 351 (dic. 2005). Pàg. 48-49.
• Chevrie, Marc. Jacques Rivette la ligne et l'aventure. “Cahiers du Cinéma”, núm. 364 (oct. 1984). Pàg. 18-24.
• Christie, Ian. L’amour par terre. “Sight & Sound”, vol. 54, núm. 1 (1984-1985). Pàg. 68.
• Gourdon, Gilles. L’amour par terre. “Cinématographe”, núm. 104 (nov. 1984). Pàg. 36-37.
• Legrand, Gérard. L’amour par terre: périlleux péristyle. “Positif”, núm. 285 (nov. 1984). Pàg. 26-27.
• Philippon, Alain; Bergala, Alain. Allers et retour d'une enfant prodigue. “Cahiers du Cinéma”, núm. 359 (mai 1984). Pàg. 14-21, 62-64.
• Poulle, F. Le corps du comédien... “Jeune Cinéma”, núm. 163 (déc.-janv. 1984-1985). Pàg. 23-28.