The Killers

Don Siegel va fer el primer tractament del guió per a la Warner. Quan Hellinger comença amb la Universal, contracta un escriptor, Richard Brooks, que participa en l’elaboració de l’esquema general del guió. Malgrat això, les tres quartes parts del guió es deuen a la ploma de John Huston, que treballa amb ell d’incògnit per a les tardes, perquè (les versions discrepen) encara està mobilitzat per l’exèrcit, o perquè té un contracte amb la Warner. Hellinger, en un principi, pensa encarregar la realització a Siegel, però aquest no pot anular el seu compromís amb la Warner (Siegel farà un remake de The Killers l’any 1964). Segons les seves declaracions, Huston proposa dirigir ell mateix la pel•lícula; però la seva concepció de la història difereix tant de la del productor que aquest acaba oferint-se-la a Siodmak, doncs és un gran admirador de The Spiral staircase (1945). Siodmak té un mal record de Hellinger, que una tarda de 1943 va preferir anar a les curses de cavalls a veure Pièges (1939) i aconseguir-li una feina a la Warner. Hellinger va desplegar totes les seves habilitats per interessar al cineasta pel projecte. Anthony Veider, mediocre guionista-productor de la MGM, acaba la feina de Huston i signa ell sol el guió. Un últim repàs del guió és fet pels mateixos Hellinger i Siodmak. “Hellinger era un productor molt raonable” explica Siodmak, “però, com un bon periodista, insistia sempre que cada seqüència terminés amb una frase contundent; cada personatge, segons ell, havia d'estar definit per una característica molt concreta. A la meva manera de veure, aquests trucs d’ofici mataven el realisme de la pel•lícula i jo els eliminava quan no se n’adonava. Això el posava rabiós, però va terminar per acceptar-ho”.

En una altra ocasió, Richard Brooks explicarà que Hellinger “estava molt orgullós de la pel•lícula. Al produir-la, Mark se sentia realitzat. Hauria pogut proclamar-se com a únic responsable. Que no ho fes mostra el seu sentit de justícia i fairplay...Va fer un elogi sense cap tipus de reserves sobre Robert Siodmak” que seria, segons Life, responsable al 85% de l’espectacular èxit de la pel·lícula.

Amb la intenció d’aconseguir una pel•lícula més autèntica, Hellinger busca cares desconegudes. És així com entra en escena l’ex-acròbata novaiorquès Burton Stephen Lancaster, de metro vuitanta-cinc i rostre ros víking. Acabat de llicenciar-se del servei militar, Lancaster acaba d’interpretar un G.I. a una obra que no ha agradat al públic (A Sound of Hunting, Harry Brown, 1945) però ha estat apreciat pels buscadors de talents californians. El mes de gener de 1946, Lancaster desembarca a Hollywood convidat per diverses persones interessades; signa un contracte de set anys amb Hal Wallis (Paramount) amb una opció de poder fer una pel•lícula a l’any amb un altre estudi. Aquesta opció l’afavoreix, doncs un cop passades les primeres proves, la Paramount li demana paciència fins l’agost, data de la seva primera pel•lícula (un nyap anomenat Desert Fury), Lancaster ha d’esperar. Per altra banda, Hellinger busca desesperadament un intèrpret pel paper central de Swede, un boxejador una mica brètol que acaba sent la víctima de la història. Demana a la Warner que els hi presti Wayne Morris (la seva estrella de Kid Galahad, Michael Curtiz, 1937) però els 75.000 dòlars exigits a canvi sobrepassen el pressupost; estan provant a Sonny Tufts, quan Lancaster se les arregla per fer secretament les proves. Hellinger el troba tan barroer, tan pesat, que el contracta immediatament. És només quan el veu somriure d’orella a orella, un cop signat el contracte, el productor s’adona que l’ha fet ballar com ell volia: l’atleta té més cervell del que sembla.

Dumont, Hervé. Robert Siodmak: el maestro del cine negro. Madrid: Filmoteca Española ; San Sebastián: Festival Internacional de Cine, 1987.