Koridorius

Un poble moribund de la fi del món ofegat per fums verinosos de les seves empreses plenes de sutja, una gran plaça grisa on els indigents es reuneixen morts de fred al voltant de petits focs per escalfar els seus ossos, un antic edifici travessat per un llarg passadís sobre el que s’obren moltes habitacions on s’entrecreua i apilona una humanitat en condicional: en alguns trets, el cinema tràgic i sumptuós de Sharunas Bartas pren forma sota els nostres ulls, es desvia de qualsevol convenció narrativa, però portadora de ficcions viatgeres.

Descobrir Koridorius després de Trys dienos (1991) i Few of Us (1996), és retrobar-se en un territori conegut, tot i que, pel·lícula a pel·lícula, l’àngel ros lituà (present al film) torna a treballar infatigablement els mateixos motius a partir d’unes vies i d’uns paisatges desagradables. També veiem l’autoafirmació en la singular i coherent durada d’un mètode formal radical que sembla encara lluny d’haver explorat totes les possibilitats de la seva fosca desesperança.

Orfes d’un passat irremediablement complert i insensible a l’espera d’un futur que ja saben va, els personatges de Sharunas Bartas passegen les seves siluetes fantasmals i mudes en un present esgotat, apocalíptic, que s’estén interminablement en la repetició quotidiana de gestos irrisoris. Una nana gira incansablement al voltant d’una taula, fins que un home agitat dirigeix una orquestra imaginària. A la pantalla, aquestes vides cremades semblen consumir-se una mica més cada dia com en una mena de purgatori etern, omplint-se de satisfacció mitjançant necessitats essencials. Les mirades espien, pregunten, es freguen a distància o marxen per la finestra com una bandada d’ocells sense veu. Els cossos titubants de sobte s’encenen amb una violència sorda en els crits ofegats d’una borratxera nocturna abans de tornar al seu estupor resignat.

Els fragments de música (aquí especialment la punyent Rico, del grup Vaya con Dios) parteixen la nit amb el to d’una inefable malenconia. Al centre d’aquesta cursa de miracles emergeix, com un ungüent sobre les ferides del món, la bellesa incandescent de Katerina Golubeva, la fidel musa de mirada agitada. Aquest món sense fe ni justícia, aquesta humanitat condemnada que sembla expiar els crims comesos anteriorment, Sharunas Bartas ens els ensenya, més aviat ens els fa sentir, mitjançant la textura dels seus plans i la seva durada suspesa. No cal dir que a Koridorius el destacable i sumptuós blanc i negre reforcen magistral més la força visual d’aquest cinema primitiu. Cares i paisatges és fonen en un mateix camí travessada de fulgències que li donen al film una càrrega poètica (veure per exemple la seqüència de la silueta en flames d’un nen assegut a terra). En la fragmentació de les vides respon l’explosió de la narració que avança per fragments i es panseix en un mosaic de microficcions a través de les que l’espectador viatja a palpentes de les seves projeccions mentals o intuïtives. Tot i l’absència de diàlegs, les músiques gemegoses i el so tractat de manera gairebé subliminal treballen en filigrana els nivells del relat deixant remuntar esporàdicament a la superfície tota mena de rumors amagats en el dolor del món. Aquest ressò d’un espai paral•lel imaginari reforça el sentiment d’inquietant estranyesa que respira la imatge inferint una mena de canvi d’aires al pla. Com si la vida colpegés desesperadament a les portes d’un món ja atrapat per les seves temptacions mortíferes. Així és el cinema de Sharunas Bartas, preciós com un diamant negre saturat d’ombres turmentoses.

Grugeau, Gérard. Litanies en Lituanie. “24 images”, núm. 88-89 (1997), pàg. 86.