Vivre sa vie

Després d'interpretar a una model embolicada en un conflicte polític i una cabaretera, Godard va reinventar a la seva musa per convertir-la en una de les prostitutes més fascinants que ha donat el cinema. Nana Kleinfrankenheim és una noia nascuda el 15 d'abril de 1940 en la regió de Mosel•la, té vint-i-dos anys, mesura 1,69 cm i, per descomptat, és especialment maca. Treballa com a dependenta en una botiga de discos, però ni sap molt de música ni li interessa massa, és un treball i punt. La seva veritable aspiració —una vegada més— és la de convertir-se en actriu. Més endavant, expressa que va fer una hipotètica pel•lícula titulada “No hi ha pietat”, protagonitzada amb Eddie Constantine, curiosament la seva parella en una de les properes pel•lícules de Godard amb Karina, Alphaville, encara que no es realitzaria fins a tres anys i una altra pel•lícula junts més tard.

Quan arriba el cinquè acte, trobem a una Karina convertida ja en prostituta, passejant com a ànima en pena per una zona de províncies propera a París, per un barri dominat per la prostitució. És la primera seqüència en la qual descobrim aquesta imatge tan transcendental en l'imaginari Karina, per la seva forma de passejar, per la gràcia amb la qual es recolza en unes parets plenes de cartells de l'època i, molt especialment, per aquesta tallada de cabells estil Louise Brooks que va acabar immortalitzant gràcies a aquest personatge essencial. Nana es converteix en prostituta sense saber gens d'això, ni tan sols quant ha de cobrar pels seus serveis. Al primer client li demana quatre mil francs, aquest li dona cinc mil a canvi que es despulli completament, però, com ja pronuncia quan li ofereixen aquest dubtós reportatge fotogràfic, no li agrada despullar-se.

Més endavant, ja en el vuitè acte, Nana arriba a París de la mà de la seva proxeneta, qui li instrueix en l'art de la prostitució, explicant-li tot el que necessita saber per triomfar i guanyar diners, advertint-li que la seva única obligació és la de sotmetre's a controls mèdics de forma més o menys regular. Però no li explica gens del costat més fosc del negoci fins a aquest sobtat i desolador final, quan ja és massa tarda per a ella.

En una de les seqüències més recordades del film, concretament en l'acte número nou, Nana es queda corpresa per un noi ros que l'atreu res més veure’l. Per mirar de cridar la seva atenció, decideix punxar un disc de la màquina de música del bar on es troben i es marca un ball memorable al compàs de la cançó «Ma môme» de Jean Ferrat mentre es mou rítmicament al voltant del noi i dels billars que dominen la planta superior del local. Aquest ball rivalitza per mèrits propis amb el ball a tres bandes de Banda aparte com la millor seqüència de ball en la carrera de Karina.

Però Godard encara es guardava un regal molt personal per a l'últim acte: la lectura de «Retrat oval» d'Edgar Allan Poe amb la veu en off del mateix realitzador i amb la qual ofereix una clara declaració d'amor cinematogràfica a la seva dona, utilitzant termes tan poderosament romàntics com «una obra d'art de la bellesa».

Els resultats del film són realment estimables, la qualitat del mateix es manté intacte quaranta anys més tard i aquesta és, sens dubte, una de les millors i més completes interpretacions de l'actriu i, potser, la que desprèn més passió de totes elles, no en va Godard va acabar reconeixent que «ella va posar el 60% i jo el 40% restant», tot un reconeixement al gran treball de la seva dona. Finalment, s'acaba deduint que sense ella mai hagués existit aquesta joia.

Godard construeix la pel•lícula sobre la base de dotze actes i no és fins al cinquè que Nana entra en contacte amb el món de la prostitució. Abans ens ha mostrat les veritables dificultats per poder pagar el lloguer del seu pis, li han ofert protagonitzar un reportatge cinematogràfic, ha plorat d'emoció davant una projecció cinematogràfica de La passion de Jeanne d'Arc (Carl Theodor Dreyer, 1928) —el mític director danès de qui Godard hi havia prestat el seu cognom per batejar el personatge de Karina en Le petit soldat (1963)— i patit un interrogatori en una comissaria de policia a causa de la denúncia d'una dona que l'ha acusada de robar-li mil francs. Nana se sent molt identificada amb Juana d'Arc i en aquesta seqüència en la comissaria es comprenen molts de les seves pors i la seva pròpia filosofia sobre el martiri, l'alliberament o la mort. El primer pla de Nana plorant davant les imatges que desprenen el film de Dreyer és d'una bellesa gairebé insultant, una obra mestra de sentiments exterioritzats des del més profund d'una ànima trista i desconcertada, però així mateix també és una dolorosa demostració de felicitat, de comprensió, d'entendre la vida per si mateixa. Godard va declarar: «Anna Karina va al cinema i jo volia que plorés en primer pla». Mai una declaració es va ajustar més a l'objectiu obtingut.

Galera, Albert. Anna Karina: la princesa de la Nouvelle vague. Barcelona: Alrevés, 2011.