La chinoise

La chinoise, film-premonició en el sentit literal del terme, ja que es roda abans que el maig parisenc però s’hi anticipa en un exercici fascinant d’intuïció político-artística, obre la porta el vessant no narrativa i al cinema militant de Godard, ja que fins a la seva recuperació per al cine “novel•lesc”, per definir-lo d’alguna manera, amb Sauve qui peut (la vie) el 1980, Godard invertirà tot el seu temps en propostes del grup Dziga-Vertov, en el cine-pamflet (Ciné-tracts), en els experiments radicalitzats que parteixen de la seva alambinada associació amb personatges mediàtics (One plus one, amb The Rolling Stones, Tout va bien i Letter to Jane, amb Jane Fonda) i en la seva immersió en el vídeo i la televisió mà a mà amb Anne-Marie Miéville (Ici et ailleurs, Número deux, France tour/détour/deux/enfants).

La chinoise es devia veure en el seu moment com una mostra de cinema immediat, de catalitzador de ràfegues d’idees que anunciava només en part l’era del cinema militant del seu autor, ja que té un rerefons pedagògic destinat a convèncer als que no estaven convençuts, és a dir, tot el contrari al buit del cine militant que congregava generalment als que sí que estaven convençuts. Els experiments narratius i formals encunyats per Godard al llarg de la seva obra anterior cristal·litzen aquí en una anòmala simfonia barroca, encara que les seves línies siguin tan simples i despullades, com l’escàs mobiliari de l’apartament on viuen els joves revolucionaris i els colors bàsics amb els quals estan pintades les portes i folrats els exemplars del llibre de Mao –en un seguiment/inflexió estètica pop de Pierrot le fou-, en la que hi té cabuda l’exploració de la sentència política i la manera en què es troba el seu complement en el pla estrictament visual, la reflexió sobre el valor contestatari del teatre, l’aburgesament formal i com combatre’l i inclús el conflicte entre cinema realista i figuratiu. 

Casas, Quim. Antes de la revolución. “Dirigido por...”, 357 (jun. 2006), pàg. 82-83.

La chinoise és una pel·lícula curiosa. Al seu moment, es va considerar ridícula: la política no és això, no són aquests personatges, aquests estudiants; aquests estudiants són burgesos, a què venen aquestes frases, és ridícul... i coses d’aquest tipus. Per mi, jo estava fent... diguem més bé etnologia, un documental: estudiava un cert tipus de persones que no coneixia molt bé. Petits grups que hi havia a París i que es deien marxistes-leninistes. Jo no sabia molt bé de què es tractava, però em sentia una mica... diguem atret per ells, més que pels sindicalistes del Partit Comunista o gent així que, a més... no m’haguessin deixat filmar-los. (...)

I vaig posar molta atenció a escollir l’únic que coneixia, d’allà on jo procedia, és a dir, fills o filles de bona família que jugaven al marxisme-leninisme durant les vacances, com els nens juguen a fer una cabanya d’indis; ells jugaven al marxisme-lenininisme, als xinos, si es vol; va ser l’arribada dels primers llibres vermells... Però avui, quan es veu en el que s’han convertit tos aquells militants purs de l’època... Sense dubte, aquesta pel·lícula és un autèntic documental, i mai ho han acceptat... En efecte, es tracta d’una noia que es tanca en l’enorme pis dels seus pares i que juga durant dos mesos al marxisme-leninisme, com altres han jugat al carrer, o d’altres maneres. Hi havia a la mateixa vegada coses verdaderes i coses falses.

Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes: conversaciones, entrevistas, presentaciones y otros fragmentos. Núria Aidelman; Gonzalo de Lucas (ed.). Barcelona: Intermedio, cop. 2010, pàg. 134-135.