Le mépris

La novel•la de Moravia en la que es basa el film és una novel•leta simpàtica i vulgar de quiosc d’estació, plena de sentiments clàssics i en desús, malgrat la modernitat de les situacions. Però acostuma a ser amb aquest tipus de novel•les que sovint es fan bones pel•lícules.

Vaig conservar la matèria primera, i simplement vaig transformar alguns detalls, partint del principi que allò que es filma és automàticament diferent d’allò que està escrit, i per tant, és original. No és necessari intentar fer-ho diferent, o adaptar-ho amb vista a la pantalla, sinó que només cal filmar-ho tal qual: filmar simplement allò que està escrit –un detall de més o de menys- perquè si el cinema no fos per sobre de tot el film, no existiria. Méliès és el més gran, però si no hagués estat per Lumière, s’hauria quedat en l’absolut anonimat.

Vaig dir: un detall de més o de menys. Per exemple, la transformació de l’heroi qui, del llibre a la pantalla, passa de la falsa aventura a la veritable, de l’apatia antonioniesca a la dignitat de Lara. Per exemple, també, la nacionalitat dels personatges: Brigitte Bardot ja no s’anomena Emilia, sinó Camille, i no per això la veurem tractar de tu a tu a Musset. Cada personatge parla, per altra banda, la seva pròpia llengua, contribuint com a The Quiet American, a donar la sensació sentimental de persones perdudes en un paisatge estrany. A una altra banda, escrivia Rimbaud; quinze dies, agrega molt per sota Minnelli; aquí només n’hi ha dos: una tarda a Roma i un matí a Capri. Roma és el món modern, l’Occident. Capri, el món antic, la natura abans de la civilització i les seves neurosis. En resum, Le mépris es podria haver anomenat A la recerca d’Homer, però quant de temps perdut tractant de desenterrar la prosa de Proust sota la de Moravia i, a més, aquest no és el tema.

El tema de Le mépris és la gent que es mira i es jutja a si mateixa, i que a la vegada és contemplada i jutjada pel cinema, personificat per Fritz Lang, qui representa el seu propi personatge i que, en definitiva, és la consciència i l’honestedat del film. (Jo vaig filmar les escenes de l’Odissea que ell va filmar a Le mépris però, ja que jo represento el paper d’assistent, Lang podrà dir que són escenes filmades pel seu equip secundari).

Quan penso en aquest film trobo que, fora de la història psicològica d’una dona que deprecia el seu marit, es tracta d’una història de nàufrags del món occidental, d’uns rescatats del naufragi de la modernitat, que arriben un dia, a la manera dels herois de Stevenson i Verne, a una illa deserta i misteriosa, el misteri de la qual consisteix inexorablement en l’absència de misteri, és a dir, en la veritat. En tant que l’odissea d’Ulisses era un fenomen físic, jo he filmat una odissea moral: la mirada de la càmera sobre els personatges a la recerca d’Homer, reemplaça la que els déus posen sobre Ulisses i els seus companys.

Simple i sense cap misteri, aristotèlic i lliure de les aparences, Le mépris és un film que prova, en 149 plans, que en el cinema, com en la vida, no hi ha res a aclarir, res secret, i que l’únic que s’ha de fer és viure i filmar.

Godard, Jean-Luc. Jean-Luc Godard por Jean-Luc Godard. Barcelona: Barral, 1971, pàg. 211-212.