Pierrot le fou

Pierrot le fou (1965) tanca tota una etapa romàntica del cinema de Godard, és el final del seu cicle individualista-pessimista i, a la vegada, un retorn tan accentuat al seu punt de partida que pot afirmar-se que Pierrot le fou i À bout de souffle (1959) són dues pel•lícules, si no bessones, com a mínim paral•leles. Pierrot le fou és una posada al dia, en color, de l’esquema dramàtic proposat per Godard  À bout de souffle sis anys abans.

Romàntic com À bout de souffle, aquest film-crisis presenta, no obstant –a diferència d’À bout de souffle- un personatge d’extracció burgesa que abandona voluntàriament la seva situació econòmica i social en un gest explícit de trencament amb l’ordre establert. La seva duplicitat onomàstica (el Ferdinand burgès i el boig Pierrot) respon a la duplicitat psicològica que es debat en ell, com els principis antagònics el mite de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. És una explicitació de l’esquizotímia del ciutadà modern occidental, estripat entre la integració en la societat industrial i les seves ànsies nostàlgiques d’evasió i retorn a l’estat de la naturalesa.

Com a À bout de souffle, Godard forma una parella amb dues psicologies oposades, tot i que aquest cop li correspon a la dona el principi actiu i a l’home el contemplatiu. “Estic trista perquè tu em parles amb paraules i jo et contemplo amb sentiments”, diu Anna Karina a Pierrot, típic personatge godardià. Godard ha declarat al respecte: “Anna representa la vida activa i ell la contemplativa. És per oposar-los. Mai els analitzo, no hi ha cap diàleg o escena analítica. Volia donar, a través del diari de Pierrot, el sentiment de la reflexió”. També, com a À bout de souffle, la dona enganya i traeix l’home. El rostre innocent de Karina compon una nova modalitat de “falsa ingènua”, més atroç que la de Patrícia. Com les parelles d’À bout de souffle i Le mépris, la seva relació està viciada per un malentès. Com tants personatges del romàntic Godard (incloent-hi el Lemmy Caution d’Alphaville), Pierrot fuig d’una civilització amb la seva parella a la recerca d’un Edèn. Mai havia estat tan diàfana a Godard la presència del mite del Lost Paradise com en Pierrot le fou. Però aquesta persecució de l’Edèn i de la llibertat individual màxima es resoldrà amb un fracàs total. Com en Le petit soldat (1960), Godard situa al seu personatge en un ambient de gangsterisme polític, reflex de la violència que batega en el món modern; com en Le mépris, desenvoluparà la seva tragèdia banyada pel lluminós cromatisme de la costa mediterrània i, per enèsima vegada, desenvoluparà el tema de l’amor que condueix a la mort. Pierrot le fou resumeix, d'alguna manera, tota l’obra anterior de Godard.

(...) El llenguatge de Godard s’ha fet ja molt lliure, de dimensió netament poètica i, per descomptat, analític, com el mateix Godard reconeix. La pel·lícula provocarà una apassionada presa de posició pública de Louis Aragon (“Què és l’art, Jean-Luc Godard?”), llençant considerable llenya al foc de la seva polèmica, que suposarà un biaix en iniciar el seu cicle polític amb el següent film. A França va ser prohibida als menors de 18 anys com a causa del seu “anarquisme intel•lectual i moral” i per a la seva estrena a Espanya, amb dos breus talls, se li va afegir una veu en off absolutament cretina al principi del film.

Itinerario filmográfico. En Gubern, Roman. Godard polémico. Barcelona: Tusquets, 1969, pàg. 82-86.