Le silence de la mer

Adaptació de la coneguda novel•la de Vercors (que en realitat és una extensa novel·la), Le silence de la mer posa en relleu el problema de l’adaptació literària. Coneixem l’argument i la construcció de l’obra impresa: mitjançant un llarg monòleg de Werner von Ebrennac, l’autor espremia l’essència dels seus pensaments. Escrita al principi de l’ocupació, Le silence de la mer era una crida a la insurrecció més que una desmitificació del miratge de la col·laboració espiritual: l’anti-portaveu de Vercors, l’oficial alemany, humanista i cultivat, desenvolupa la seva idea d’una França i d’una Alemanya bessones, reunides en una comunitat cultural on es fusionen els pintors, els músics, els escriptors.

Werner von Ebrennac s’estima França i, mitjançant les figures de l’oncle i de la neboda que l’acullen per força, tracta de seduir-la. Però se li oposarà el silenci de la dignitat, el silenci d’una resistència que encara és passiva. Anem a mesurar tot el que la situació comporta de simbolista i de convencional: l’escrit admet l’un i l’altre, fent versemblants uns personatges que no tenen cap altra funció que la de representar unes idees i representar una metàfora. Al visualitzar-les, es subratlla el caràcter artificial del monòleg d’Ebrennac i la pesadesa teòrica del silenci dels seus interlocutors. S’endevinen totes les trampes d’una adaptació més acurada pel gran èxit del llibre i per la sensibilitat d’una època on tot el que es referia a la guerra i a la resistència posava de relleu una representació maniqueista del bé (la França combatent i els seus aïllats) contra un mal absolut (l’Alemanya nazi i els seus col·laboradors). Melville era, sense cap mena de dubte, conscient d’aquestes dificultats a l’hora de dur a terme una empresa tan sentimental: va ser anys abans quan, una nit a Londres sota els bombardejos, que ell va llegir el llibre i va decidir dur-lo a la gran pantalla.

Sense voler practicar l’exegesi fanàtica, aquest primer film de Melville conté, en potència, l’essència d’allò que serà la seva marca d’estil de (la tècnica del decorat, la precisió del guió, una perfecta direcció d’actors) i la originalitat de la seva temàtica (el tema de l’aïllament, de la dignitat, de la voluntat i del silenci). Amb uns mobles pesats, unes prestatgeries carregades de llibres, una escala que grinyola i un rellotge que dringa, la casa de l’oncle ja existeix. Un decorat que significa l’ambient tan particular de la França provincial d’aleshores: tancada en ella mateixa i a l’aguait, ver l’invasor, d’una austera contenció. Aquesta decoració tan quotidiana humanitza i ens apropa els personatges condemnats al mutisme: gran obstacle pels actors. Esquivant totes les trampes provinents de la tradició del teatre filmat, Melville utilitza hàbilment un muntatge paral·lel que situa l’oficial en plans llargs o mig, una mica distants i freds, i deixa pel primer pla tota una gamma d’emocions que, de mica en mica, envaeixen  la jove.

L’estima, l’admiració, fins i tot un amor impossible, són traduïts per l’observació minuciosa de petits detalls: una mà que es contrau, un clatell que s’acota lleugerament...És veritat que la posada en escena no evita alguns procediments del llenguatge una mica caducs: com quan von Ebrennac es troba la noia pel camí nevat, la imatge es desenfoca, imitant la pertorbació de Nicole Stéphane (molts anys més tard, Melville el va atribuir a un desajustament de la càmera); igual que les seqüències parisenques que resulten inútilment molt expressives. Hi ha un equilibri general entre el realisme i el simbolisme que esdevé gairebé miraculós. El crític Jean Wagner apunta com les seqüències exteriors són més que simples “respiracions”; citant de nou la trobada a la neu, ell escriu: Ens trobem en aquest breu passatge l’atmosfera, l’esperit i el mateix color que regnen dins de la casa. Hi ha doncs, en aquesta curta seqüència que sembla gratuïta, una voluntat deliberada d’indicar que aquesta poder dels silencis s’estén més enllà de la casa”.

Le silence de la mer és, per la conjunció del tema, de les condicions tan difícils de la seva realització i les opcions de Melville, una de les seves obres més respectuoses a les unitats de la tragèdia: unitat de lloc, d’acció,i de temps. Aquest temps que ell sap fer valer i que ens transcriu la cíclica fatalitat pel cèlebre leitmotiv “us desitjo una bona nit” que Howard Vernon puntua en cadascun dels seus monòlegs.

Cal destacar finalment que la conclusió resulta perfectament melvilliana. Convençut de ser un engranatge abusiu de la propaganda oficial, rendeix comptes de la vacuïtat de les seves generoses vistes i no haver fracturat el mur del silenci, von Ebrennac descobreix que és un home sol (la soledat del conqueridor, “el tigre a la jungla”). Desesperat demana el seu trasllat al front de l’Est ; fet que és un suïcidi. Melville afegeix al final de Vercors el pla d’un llibre obert, deixat per l’oncle sobre la taula, on es pot llegir la paraula d’Anatole France. Von Ebrennac s’autocondemna: com a mínim podrà escollir la seva mort: la d’un traïdor o la d’un heroi.

Zimmer, Jacques ; de Béchade, Chantal. Jean-Pierre Melville. Paris: Edilig, 1983.