Leviathan

Els paratges fòssils i geològics que en l'ideari visual de l'autor d’Stalker (Andrei Tarkovski, 1979) transmutaven en paisatges onírics reapareixen en Leviathan emmarcats en l'espectacular paisatgisme que proporcionen les costes del mar de Barents on transcorre el film, concentrant l'ampli retrat humà i sociopolític del país en els enfrontaments de Kolya (Aleksey Serebryakov), el seu amic l'advocat moscovita Dimitri (Vladimir Vdovichenkov) i Vadim (Roman Madyanov), el corrupte alcalde de la ciutat determinat a derruir la casa familiar del primer amb la fi d'especular financerament amb les terres. En el teixit social que amb ritme precís va articulant l'ambiciós relat que Zvyagintsev signa al costat del seu habitual coguionista Oleg Negin (mereixedor a Cannes del premi al Millor Guió), planeja, per sobre del sistema corrupte i mafiós, la mà negra de l'Església ortodoxa, a la qual reserva la seqüència que clausura el relat en el seu inexorable determinisme social.

Els elements de la trama en desenvolupament, on intervenen també amb conseqüències imprevisibles les pulsions del desig romàntic a través de Lilya (Elena Lyadova), la segona i bella dona de Kolya, i que obre una fissura en les dinàmiques de lleialtat i amistat entre aquest i Dimitri, dialoguen amb la noció de l'heroi clàssic -l'home comú enfrontat a un sistema en el qual justícia, poder polític i religió conspiren contra qualsevol gest determinat a modificar el statu quo- i amb elements recurrents del drama criminal, el western i la tragèdia familiar (de manera que el públic i el personal, l'espai polític i el privat, queden irremissiblement entreteixits), si bé Leviathan, encara que sense oferir res realment nou, es desmarca dels convencionalismes narratius i troba la seva pròpia personalitat, un to propulsat pels contrastos. Realista i al•legòrica al mateix temps, Leviathan concedeix tanta importància al retrat terrenal i humà (una sort de costumisme social generalment associat a la ingesta massiva de vodka, i que dóna motiu a alguns estranys fragments de comèdia negra en el cor del drama) com al sentit espiritual de la tragèdia que es desplega enfront de nosaltres.

La singularitat èpica que acaba per conquistar aquesta sort de destil·lació cultural del poble rus, es mostra sempre puntuada per l'energia oceànica del paisatge (i la ressonant metàfora d'una platja convertida en cementiri de balenes), que es converteix en la força gravitatòria a la qual van a donar totes les tensions. En una seqüència especialment memorable entre Dimitri i Vadim, armada en principi amb els vímets d'una prototípica escena de vendetta mafiosa, l'entorn geogràfic que devora als personatges expressa la veritable naturalesa de les relacions de força i poder en joc. Zvyaginstsev concep la posada en escena del drama en la relació que s'estableix entre els personatges i l'entorn físic, que remeten a una naturalesa indocta i primitiva, de ressonàncies bíbliques, com la seqüència-el•lipsi més misteriosa del film al voltant de Lilya, en la qual l’aparició quasi fantàstica de la bèstia marina emergint de l'oceà es converteix en la inarticulable i ominosa resposta al pes de la tragèdia, a la naturalesa depredadora de l'ésser humà sobre la qual es construeix el relat. El que ens fa identificar en Zvyaginstsev a un poeta del cinema contemporani abans que a un minuciós artesà o copista de la poesia tarkovskiana (i en certa manera de les elegies de Sokurov) és la seva habilitat per expressar en termes auris les tensions que propulsen el drama.

Més enllà de la fredor emocional, de certa grandiloqüència estilística o de determinades escenes que incorren en la sobreexplicació, les fugides sensorials que projecten les imatges de Leviathan prometen (i lliuren) molt més que un sentiment de paràlisi, decadència i malenconia (conceptes que, no en va, vertebren el caràcter etnòleg que s'apropia del film), doncs vénen d'alguna manera a recollir valors consubstancials a la idiosincràsia cultural russa i a la tradició modernista del seu cinema per inscriure-les en el nostre temps d'indefensió civil enfront de la implacable gangrena que corroeix el poder. Aquest és, al cap i a la fi, el veritable monstre, l'autèntica bèstia del film.

Reviriego, Carlos. Todos contra todos. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 34 (enero 2015), pàg. 22-23.