P'tit Quinquin

Si calgués resumir en poques paraules la història de P’tit Quinquin, aquesta minisèrie de quatre episodis del canal Arte, diríem que es tracta d’una investigació com les que ens trobem sovint a la petita pantalla: després de descobrir el cos decapitat d’una dona, el comandant Roger Van der Weyden, a qui li diuen Brouillard, i el seu fidel acòlit Carpentier, segueixen les pistes d’un assassí que sembla obsessionat amb una família, els Lebleu. Bruno Dumont no es deixa cap tecla obligada del gènere per tocar: parella de curosos investigadors, fòrmula mestra de presentació (la Gendarmerie nacional) repetida contínuament; reconstrucció d’escenes del crim a càrrec d’experts; sortides sorolloses i derrapatges controlats; trets intempestius; rodolar per terra per escapar dels trets d’un sonat, acumulació de cadàvers i sospitosos...

Però Bruno Dumont no seria Bruno Dumont si només s’encarregués de duplicar una fórmula que les sèries nord-americanes han repetit fins al punt d’arribar a banalitzar-la.; ell havia d’aportar elements de subversió. Perquè ell s’imagina les situacions com a mínim de manera extravagant: les restes de la dona decapitada són trobades dins de l’estómac d’una vaca, sense arribar a saber si les parts han estat introduïdes “pel cul o per la boca” de l’animal! El director accentua ràpidament la banda còmica dels seus investigadors. Des del primer episodi, es diverteix amb les seves passejades pel camp i els seus dobles sentits. S’oposa als prototips de nens macos de la televisió americana amb unes actituds grotesques, la singularitat del seu caminar, els seus estranys gestos facials. Només cal veure Roger van der Weyden (interpretat per un encertat Bernard Pruvost) girar els seus ulls o tòrcer la seva boca per veure que som lluny de la imatge perfecta dels herois habituals. Qualsevol dels seus gestos o de les seves paraules resulten més aviat sornegueres que còmiques.

Passa el mateix amb la resta dels personatges: el petit veí que es creu Spiderman, per exemple, fracassa contra les pares de l’estable amb una constància hilarant; o els avis que fan enrenou al moment del sopar movent els gots i les forquilles a la taula. I com no riure dels que oficien la missa, des dels maldestres capellans que esclaten a riure sota l’altar fins al sagristà que sembla sortit d’una pel•lícula dels Monty Python, passant per l’organista més proper a un músic de xaranga que a un especialista en música religiosa! L’ambientació de la història permet estar a l’expectativa. Escollint la regió de Pas de Calais, propera a les aigües fredes i ventolera de del mar del Nord, el cineasta aposta per un món a priori ordinari on la rugositat gairebé natural excita la fascinació. Allà, el paisatge està ple de fems, de porcs dins de les granges, les cares més castigades dels tontos del poble, les paraules tenen un marcadíssim accent: P’tit Quinquin, fot el camp! Li crida el pare quan Carpentier, al seu costat, evoca “la bête humaine” davant la taca de sang que cobreix la pedra.

La referència a Zola no és gratuïta. No va ser l’escriptor naturalista qui va barrejar la investigació policial amb els dubtes existencials a la seva cèlebre novel·la? No va ser ell qui va trobar lligams entre el drama modern i la tragèdia clàssica? Pel que es refereix al polar (policíac francès), P’tit Quinquin també s’inscriu en aquest gènere; mostra un món on l’assassinat no és més que una continuació, d’una altra manera, dels antics sacrificis, dels genocidis, de les expedicions colonials i racistes, en resum l’eliminació de l’home per part de l’home. Per altra banda tampoc el film deixa d’invocar records de les nostres tragèdies contemporànies; ensenya els búnkers enmig de les dunes, els monuments als morts, les granades que es troben els nois. Com també els petards amb els que Quinquin i la seva banda es diverteixen com si fossin ràfegues de metralladora que recorden a altres temps...tot i que aquestes no anuncien cap combat. “Guerres? S’han d’eliminar de tot arreu” confirma el comandant Van der Weyden a l’alcalde del poble. Lluny de ser un simple joc, els cops de puny que s’intercanvien els nens del poble i el jove Mohamed són les premisses d’una propera batalla on els “Allah Akbar” respondran als “Brut negro”.

Lemarié, Yannick. P'tit Quinquin: nous sommes du sang de cette bête. “Positif”, núm. 643 (sept. 2014), pàg. 28-29.