The Best Years of Our Lives

The Best Years of Our Lives (1946) és una pel•lícula absolutament coral. No té protagonistes clars tot i que sí un fil conductor construït sobre una de les parelles. Per interpretar-les es va escollir Dana Andrews malgrat els seus problemes amb l’alcohol, que havia treballat amb Wyler en The Westerner (1940) (i que ja era una estrella gràcies a films com Laura (Otto Preminger, 1944) o Wing and a Prayer (Henry Hathaway, 1944) i a Virginia Mayo, que en principi va semblar capaç d'encarnar la seva esposa després d'algunes lliçons d'interpretació accelerades. Virginia estava encantada amb el seu personatge, cansada dels seus papers d'ingènua sexy en els films al costat de Danny Kaye produïts per Samuel Goldwyn. Fredric March, ja en decadència com a estrella i encara una de les glories del cinema i el teatre nord-americans, i Myrna Loy, de quaranta anys i atractiva (l'esposa ideal segons els americans gràcies a la sèrie de pel•lícules de The Thin Man), van desbancar finalment a Fred McMurray i Olivia de Havilland. Els dos formen la parella perfecta incòlume als efectes de la guerra. Ell és un alt empleat de banca que, al retorn, es troba amb que la seva família viu exactament igual que abans.

Myrna va tenir grans reticències, no per ser un paper massa petit per a una estrella de la seva magnitud, sinó perquè tenia por de treballar amb Wyler. Potser l'explicació de la seva por fos, igual que Greer Garson, que temia fer de mare d'una noia crescudeta. Quan li va exposar a Goldwyn els seus recels sobre Wyler li va confessar que havia sentit que «en el set se’l comparava amb un sàdic». Goldwyn la va tranquil•litzar amb una resposta típica del productor «Això no és cert, només es comporta com un ésser menyspreable i miserable». Després, Myrna va quedar encantada amb el tracte de Wyler i sempre va recordar la frase amb la qual li justificava les seves repeticions: «Si ho fas una altra vegada, alguna cosa especial succeirà». I li va agrair que declarés públicament el molt que Fredric March i ella li havien ajudat en la pel•lícula: «Cap altre director ho va fer mai».

La guerra havia provocat indubtablement un canvi professional i personal en Wyler. Es mostrava tan exigent com de costum, però el seu treball amb els actors no era el mateix d'abans. Un dels seus biògrafs atribueix a Goldwyn aquest canvi d'actitud del director. El productor li va convèncer que havia de celebrar taules rodones amb tots ells. Allí es parlava del concepte general de la pel•lícula i de cadascun dels seus personatges i després s'assajaven prèviament sense càmera cadascuna de les escenes. Després d'aquestes innovacions, Wyler tornava a ser el mateix de sempre, un home que sabia el que volia i que sabia com aconseguir-ho encara que, com sempre, ho aconseguís multiplicant les repeticions.

Un altre aspecte que havia canviat en Wyler va ser la radicalització de la seva cerca del màxim realisme: «La guerra ha representat per a mi una escapada cap a la realitat -deia-. En la guerra, els diners no tenen cap importància. L'única cosa que val són les relacions humanes. Ni els diners, ni la posició, ni tan sols la família. Solament són importants les relacions amb homes que potser d'aquí a unes hores estaran morts». Un fet que havia impressionat profundament a Wyler, i que va ajudar a canviar el seu concepte del film bèl•lic, van ser les reaccions dels soldats que va conèixer en el front davant les pel•lícules bèl•liques de ficció que veien. Quan presenciaven les heroiques gestes de Tyrone Power o Gregory Peck en els camps de batalla no se’ls prenien seriosament i les acollien amb crits de burla o amb grans riallades. En tornar de la guerra va declarar al "New York Times": «Havia après tant en tractar amb persones reals en situacions reals de la vida que temia el dia en què hagués de dir als actors com pujar a un avió o simplement posar-se el barret».

Gregg Toland va declarar posteriorment que les seves filmacions de guerra, improvisades, ràpides i potser descurades, havien fet trontollar els seus conceptes sobre la perfecció de la imatge i que aquesta no li importava massa si creia aconseguir major veracitat de forma més imperfecta. Per aconseguir-la, Wyler va exigir que el film es rodés en blanc i negre, demanant-li a la dissenyadora de vestuari que no creés cap model especial. Va voler que els actors anessin ells mateixos a uns grans magatzems, a comprar les robes que encaixessin amb els seus personatges i les portessin durant alguns dies perquè després semblessin usades. També va aconseguir que portessin el mínim maquillatge. Aquesta autenticitat rares vegades s'aconsegueix al cinema. Wyler l'atribuïa al seu coneixement del que estava narrant: «Jo coneixia bé tot allò. Era fruit de les meves pròpies experiències i, quan participes personalment en la història, la millores amb humanitat i realisme». Per a Toland, Wyler havia madurat i «sabia distingir perfectament que era important d’allò que no ho era». El film va ser el final de la col•laboració entre Wyler i Toland. Aquest va morir en 1948 als quaranta-quatre anys d'edat.

Aquesta cerca del màxim realisme es corresponia amb els propòsits de Wyler de fer un film totalment sincer. En un article que va escriure en "Screen Writer" al febrer de 1947 assenyalava aquesta necessitat: «Havíem de ser honests amb el tractament i els desenllaços de les tres històries perquè sabíem que milions de veterans veurien la pel•lícula. El fet més difícil era que no podíem donar solucions per a un sol personatge, perquè aquests espectadors no se sentirien identificats i potser es decebrien». Toland i Wyler es van posar ràpidament d'acord per evitar qualsevol concessió al tradicional glamour de Hollywood, aquells típics primers plans sobre fons difuminats que potencien l'atractiu de les estrelles. De totes maneres, i potser per imposició de Goldwyn, poden trobar-se alguns d'ells. Per una vegada, el productor va deixar aparentment en completa llibertat a Wyler.

Comas, Àngel. William Wyler: su obra. Su época. Madrid: T&B, 2004.

- Alsina Thevenet, Homero. Historias de películas. Buenos Aires: El Cuenco de plata, 2006.

- Aresté, José María. Pero..., ¿dónde está Willy?: en busca de William Wyler. Madrid: Rialp, 1998.

- Armstrong, Richard. The best years of our lives: planes of innocence and experience. “Film International”, vol. 5, núm. 30 (2007), pàg. 83-91.

- Bart, Peter. El Secreto de los films que triunfaron. Barcelona: Ma non troppo, cop. 2009.

- Cerisuelo, Marc. Les plus belles années de notre vie: les années quarante sont devant nous. “Positif”, núm. 501 (nov. 2002), pàg. 76-77.

- Comas, Àngel. William Wyler: su vida. Su época . Madrid: T&B, 2004.

- Fink, Guido. William Wyler. Firenze: La nuova Italia, 1989.

- Herman, Jan. A Talent for trouble: the life of Hollywood's most acclaimed director, William Wyler. New York : Da Capo, 1997.

- Hoppenstand, Gary ; Barrows, Floyd ; Lunde, Erik. Bringing the war home: William Wyler and World War II. “Film & History”, vol. 27, núm. 1-4 (1997), pàg. 108-118.

- Invernici, Arturo. I migliori anni della nostra vita. “Cineforum”, vol. 48, núm. 476 (Iuglio 2008), pàg. 87.

- Los mejores años de nuestras vidas (The Best Years of Our Lives)(BD). [Madrid]: Layons Multimedia, DL 2013.

- O'Neill, Eithne. La Seconde guerre mondiale sur le front domestique: Depuis ton départ et Les plus belles années de notre vie. “Positif”, núm. 620 (oct. 2012), pàg. 100-102.

- Viviani, Christian. Un classique américain: Les Plus belles années de notre vie. “Positif”, núm. 484 (juin 2001), pàg. 86-89.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema