Le crime de Monsieur Lange

Le Crime de Monsieur Lange és un film de Jean Renoir rodat durant el Front Popular que exalta la reacció d’uns obrers contra el despotisme del patró. És cèlebre per un espectacular pla seqüència en el moment clau de la pel·lícula i consta com un guió del mateix Renoir i Jacques Prévert, membre del grup d’agitació cultural Octobre. L’autor de l’argument original és Joan Castanyer. Pintor nascut a Blanes, es va exiliar a París durant la dictadura de Primo de Rivera. Va participar com a figurant a L’Age d’or de Buñuel i va signar l’escenografia de quatre films de Renoir. Reclamat per Jaume Miravitlles, va tornar a Barcelona per dirigir Laya Films, la productora de documentals de la Generalitat. Exiliat de nou, va ser acollit per Picasso durant l’ocupació alemanya, va intervenir com a tècnic en diversos films i va dirigir el llargmetratge L’Homme qui revient de loin, amb certes reminiscències de Le Crime de Monsieur Lange. El final de la seva vida transcorre a la Costa Blava, pintant sota el mecenatge de la vescomtessa de Noailles, productora de L’Age d’or. 

Fragment de Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil d'Esteve Riambau (L’Avenç, Barcelona 2018):

A més de responsable de l’escenografia, Castanyer també és l’autor de l’argument de Le Crime de Monsieur Lange, un cant a la solidaritat obrera a través d’un corrector i escriptor de relats de l’Oest que escapa a la policia i és indultat per un tribunal popular malgrat haver assassinat el seu patró, un editor sense escrúpols inspirat en un personatge real d’aquella època: Horace de Carbuccia, responsable del diari parisí d’extrema dreta Gringoire. Es tracta d’una idea original de Castanyer desenvolupada a principis del 1935 conjuntament amb Becker i amb el títol de Sur la cour fins que Halley Des Fontaines, el productor, torna a malfiar d’ell i opta pel molt més expert Renoir. Castanyer afirma que “Jacques es va enfadar amb tothom amb aquesta història; amb Des Fontaines, clar, amb mi una mica però sobre tot amb Renoir. No comprenia com Renoir havia acceptat un film que ell, Jacques, volia dirigir. Amb l’equip que formàvem amb Renoir, ningú no tenia una bona impressió d’ell. Treballàvem amb l’esperit de la comunitat. L’essencial era fer un film que ens interessava, fer-lo conjuntament, poc importava qui el signava. I si una pel·lícula va ser una obra col·lectiva d’un equip, va ser aquesta”[1]. Presa la decisió, Renoir comença a treballar amb Castanyer quan el guió encara porta el títol provisional de L’Ascension de Monsieur Lange, i la col·laboració culmina amb intervenció de Jacques Prévert. Segons el testimoni de l’actor Maurice Baquet —membre del grup Octobre—, “Castanier va ser “apartat” de Le Crime de Monsieur Lange”[2] però va deixar prou empremtes per trobar-hi rastres de la seva contribució.

      Un dels biògrafs de Renoir cita l’existència, als arxius del cineasta a UCLA, d’una vintena de pàgines dactilografiades amb una tipografia que no és l’habitual de Renoir i que, amb el títol d’Aventures, descriuen el complot destinat a potenciar les vendes d’una revista de relats policíacs. Quan el director de la publicació desapareix, les vendes augmenten fins que se sospita que ha estat assassinat, víctima d’una conspiració que implica el consell de redacció presidit pel seu mateix nebot, que és desemmascarat quan reapareix la suposada víctima. “Es tracta d’un tractament intermedi degut potser a Castanier? D’una sinopsis en la qual els autors de Lange van poder inspirar-se? De ser així, és difícil admetre que el seu autor, Jean-Paul Dreyfus o qualsevol altre, no hagués reaccionat després de l’estrena del film”[3]. Més explícit resulta encara el vincle entre els dos arguments que vaig consultar personalment al mateix fons de Jean Renoir que es conserva a Los Angeles[4]. El primer d’ells, L’Ascension de Monsieur Lange, consigna que és un títol provisional signat per Renoir i Castanyer i dipositat a la Societé des Auteurs de Films. Es tracta d’una sinopsi d’onze pàgines mecanografiades encapçalades per un preàmbul que afirma que “aquest projecte de film està basat en la idea general de què tot ésser humà que ha conquerit un lloc important a la societat i que se’n mostra digne, té el dret de conservar aquest lloc i de defensar-lo contra un lladre, fins i tot si aquest lladre recolza la seva acció sobre principis legals"[5]. L’acció aplica aquest principi a l’empleat d’una editorial que tira endavant el negoci quan el patró l’ha abandonat. Torna al cap d’un temps i vol reprendre el seu lloc però el protagonista el mata per "defensar aquesta posició de la qual depenen la seva pròpia felicitat i la dels seus camarades". "Es pot justificar un crim com aquest?... Sí, pensen els auditors d’aquesta historia", simples camperols de la frontera franco-espanyola, afirma aquesta declaració inicial de principis en plena sintonia amb els aires del Front Popular. Renoir i Castanyer també anticipen que, en el film, "aquest argument serà tractat d’una manera perfectament realista, és a dir que la majoria de situacions es prestaran a riure ja que el mitjà on evolucionen els nostres personatges pot ser fèrtil en situacions còmiques. Tanmateix, els actors no interpretaran seguint la tradició del vodevil. Evitaran intentar provocar el riure ja sigui amb ganyotes, sigui acusant les situacions d’una forma exagerada. El riure, si hi és, haurà de venir de les mateixes situacions i de l’estudi del caràcter dels personatges. Ens ha semblat que un crim a la vegada social i passional, com el que és objecte del nostre estudi, no es situava en un mitjà forçosament sinistre i que un drama guanya en intensitat i humanitat veritables si se l’envolta d'elements reals i susceptibles de divertir al públic".

      A l’argument d’aquesta versió, el pròleg està situat als Pirineus, en un alberg de muntanya on arriba una parella precedida per la notícia de l’assassinat d’un tal Cathala. La noia, reconeguda pels clients com a possible culpable, explica la versió de la història que l’ha portat fins allà. A la primera part, Les Publications Populaires és l’editorial responsable de les revistes Le Boy Scout, La Petite Lisette i L’Hebdomadaire illustré. Malgrat que el negoci no va bé, l’editor Cathala fuma cigars cars amb Pietrini, redactor en cap, i dinen en un restaurant de luxe a càrrec de l’empresa. L’objectiu és vendre l’editorial i el principal financer, M. Mounier, envia el seu apoderat, M. Buisson, per supervisar els comptes. Cathala i Pietrini l’intenten subornar en el curs d’un dinar al qual assisteix, com a testimoni, M. Lange, redactor d’aventures del Far West. Marion, una altra redactora, n’està enamorada sense ser corresposta i, pel seu aniversari, li regala una làmpada de càmping. Buisson tampoc no es deixa seduir per Cathala que, en vistes de la crítica situació econòmica, fuig en un tren però ell aprofita un accident per canviar la personalitat amb la documentació d’una de les víctimes.

      A la segona part, Buisson proposa mantenir l’activitat de l’editorial a fi de fer-hi entrar els diners amb els quals pagaran els hereus. Es crea una cooperativa dels treballadors sota la supervisió de Buisson i Pietrini. Un bon dia, Lange surt a comprar tabac i es troba amb un borratxo que resulta ser Mounier, el financer. Tres mesos mes tard, el negoci ha agafat empenta i tothom n’està satisfet, excepte Pietrini i Edith, “una secretaria decorativa”, que enyoren Cathala. Lange dina amb Mounier i tots dos s’emborratxen al mateix restaurant que freqüentava Cathala. El primer també ocupa el despatx d’aquest últim i és allà on el propietari reaparegut el sorprèn sota una disfressa de capellà. Només ha tornat per agafar més diners i demana que no es reveli la seva presència però ambdós discuteixen entre amenaces i xantatges.

      La tercera part arrenca amb les oficines modernitzades i els preparatius d’una festa camperola, amb aires de Far West, per celebrar els èxits de l’editorial. Bouisson fà una nova oferta de compra de l’empresa però Pietrini conspira amb Cathala, que prefereix reivindicar la seva part i fer-se ric a canvi de passar una temporada a la presó per pagar les seves malifetes. Es celebra la festa mentre es tanquen les negociacions de la venda. Marion adverteix Lange en contra d’Edith, que conspira contra ell per ordre de Pietrini i ha seduït Lange vestida de cowboy mentre es neutralitzada per Marion, disfressada de pell roja. Un cop Mounier ha renunciat a la compra de l’editorial, Lange torna al despatx de direcció i allà retroba Cathala, amb sotana i enrabiat perquè s’ha frustrat el seu negoci. Discuteixen i Lange retreu al patró "el seu egoisme i la manca d’afecte pel diari i el personal que en viu. Cathala no sap què és el treball. Per a ell no és res més que un mitjà per guanyar se la vida". Lange es considera el veritable propietari però Catahala truca a la policia per confessar que ha tornat i, mentre marca el numero, Lange dispara i el mata. A l’epíleg, Lange i Marion es troben a l’alberg de l’inici. Acaben la seva confessió i els testimonis del relat els presten un ase perquè creuin la frontera, absolts per aquest tribunal popular.

      A la mateixa carpeta de la documentació de Renoir dipositada a UCLA hi ha una altra “temptativa de sinopsis” de Le Crime de Monsieur Lange, ja amb el mateix títol que durà la pel·lícula i signada per Renoir com a autor únic de l’argument i Jacques Prévert com a responsable dels diàlegs. No queda rastre nominal de Castanyer però es tracta, sens dubte, d’un desenvolupament de l’anterior, que recull la mateixa base argumental i hi introdueix algunes significatives modificacions que es mantindran al film.

      Al pròleg a l’edició publicada dels guions de Jacques Prévert Le Crime de Monsieur Lange i Les Portes de la nuit, André Heinrich explica que ha llegit les set versions del film de Renoir dipositades a la Cinémathèque Française, datades entre el 15 d’abril i el 2 de maig del 1935 i successivament titolades Monsieur Lange journaliste, L’Ascension de Monsieur Lange o Le Règne de Monsieur Lange abans d’adoptar el definitiu. A la primera, ja hi són les claus del film: “Un patró de la premsa sense escrúpols, un assassí-justicier declarat inocent, el despertar d’un ingenu en mans d’una noia jove”[6]. A la quarta versió, datada el 23 d’abril —només vuit dies després de la primera!—, “els obrers que treballen en aquesta impremta i els empleats de les oficines s’uneixen en aquesta mena de solidaritat de la misèria. Són pagats molt irregularment, però ho accepten, com s’accepta el fred a l’hivern o la rubeola en els nens”, “reflexió que denota més la constatació d’una resignació que una crida al combat”, comenta Heinrich. Amb l’epíleg de l’absolució de l’assassí del patró en mans d’un tribunal popular, d’altra banda, “ens trobem molt aprop del Cercle de guix caucasià de Brecht”, conclou Heinrich. 

      Jacques Prévert va ser l’últim en incorporar-se al guió per desenvolupar la continuitat dialogada que havien apuntat Renoir i Castanyer en els succesius arguments anteriors. Castanyer havia treballat amb Prévert, recordem-ho, en un guió no realitzat sobre París i el seu germà Pierre havia correalitzat amb Becker Le Commissaire est bon enfant i intervingut com a ajudant de direcció de Renoir a La Chienne i a Boudu sauvé des eaux. Segons el minuciós estudi de Heinrich sobre la gestació del projecte, el guionista s’hauria incorporat al projecte a finals de juliol, un mes i mig abans de l’inici del rodatge. La seva intervenció “elimina les disgresions, concentra l’acció al voltant del pati, enriqueix els personatges (els femenins, essencialment), crea el del conserge (extraordinari), personalitza el petit món obrer, transforma el taller anònim en el qual treballa Estelle en una bugaderia, on el blanc contrasta amb l’obscuritat dels locals del diari. (...) Cridat a refondre un guió insatisfactori amb el qual mantenia profundes afinitats, Prévert va fer-ho amb una generositat i una ferocitat que van conferir a l’obra una gran part de la seva humanitat i del seu esperit proletari”[7].

      Deprés de la seva intervenció sobre el paper, Prévert segueix de prop el rodatge als estudis de Billancourt entre el 19 de setembre i el 16 d’octubre del 1935. Renoir, agraït, defineix l’aportació del guionista com a “primordial. Vam treballar junts. Jo li havia demanat que vingués al plató amb mi. Venia cada dia, molt amable; i constantment jo li deia: “Doncs bé, vell amic, cal improvisar”, i el film va ser improvisat com tots els meus films, però amb una constant cooperació de Prévert”[8]. Als crèdits, consta com “Adaptació i diàlegs de Jacques Prévert segons una història de Jean Renoir i Jean Castanyer” i, efectivament, les diferències entre el projecte inicial i el resultat definitiu són notòries[9]. 

Le crime de Monsieur Lange és la segona mostra de l'etapa més social i políticament compromesa del cineasta francès Jean Renoir, ja obertament preludiada en 1934 amb Toni, i coronada amb la incendiària La règle du jeu. Serà en aquest període quan rodi el seu celebrat al·legat antibel·licista La grande illusion (1937) o La Marsellaise (1937), projecte de recuperació de la memòria històrica sobre la Revolució Francesa finançat mitjançant participació popular de dos francs (a descomptar de la posterior adquisició de l'entrada en taquilla quan la pel·lícula s'exhibís).

El realisme que va emprar Renoir al seu cinema tenia ben poc en comú amb l'anomenat "realisme poètic" característic del cinema francès de l'època, tan en voga gràcies als seus contemporanis Marcel Carné i René Clair. Renoir canalitzarà aquest naturalisme cap a preocupacions polítiques i socials. Aquest compromís del cineasta va ser precisament interpretat per André Bazin de la següent manera: «Renoir, a través de tots els seus avatars socials, no s'interessa més que per les mateixes veritats morals, perquè el realisme social no és per a ell més que una manera d'experimentar i provar la permanència de l'home i els seus problemes». Igual que a la citada Toni, a Le crime de Monsieur Lange es comet (ja ens ho indica el mateix títol que antecedeix la projecció) un assassinat. Però si en aquell llargmetratge precursor del moviment neorealista els motius eren passionals, en el qual ens ocupa l'homicidi és un acte revolucionari justificat pels propis autors de l'obra. La víctima és presentada com un capitalista que explota als seus treballadors i abusa dels personatges femenins.

L'única manera que els obrers aconsegueixin aixecar la cooperativa obrera serà a través de l'extermini de tan nociva figura. A ningú escapa el fort component ideològic del llargmetratge, concebut amb una clara intenció propagandística. Bazin sostenia que Le crime de Monsieur Lange era un film de tesi: «contra els mals patrons, els capitalistes explotadors, per la solidaritat obrera i els avantatges de la fórmula cooperativa. [...] Prévert i Renoir arribarien fins i tot voluntàriament a excusar el crim de Lange que serveix perquè desaparegui de la terra un ésser irremediablement nefast i al que protegeixen les lleis d'una societat mal construïda». Àngel Quintana insisteix en tan important idea: «Les estratègies narratives utilitzades per Jean Renoir posseeixen una clara finalitat retòrica: han de convertir la pel·lícula en una obra de tesi sobre la moralitat dels actes revolucionaris col•lectius. El film justifica l'assassinat del dèspota com a camí per a l'alliberament social i exigeix al públic que absolgui a l'autor del crim». No hem de deixar passar l'oportunitat d'apuntar que l'èxit de la cooperativa serà possible gràcies a la publicació dels relats d'Arizona Jim, fruit de la imaginació d'un dels seus integrants. Els avantatges que comporta la nova cooperativa no es fan esperar: apareix l'amor per als personatges, la felicitat inunda el pati de veïns (escandalós és el sopar que es troben celebrant just abans de la reaparició de Batala) i amb els beneficis econòmics es pot sufragar el part d’Estelle i la convalescència de Charles.

Al començament del metratge, Lange i la seva promesa Valentine es refugien en una posada propera a la frontera amb Bèlgica. Reconeguts com a fugitius, la dona es veu obligada a exposar el seu relat davant la gent de la posada, que actuarà a manera de jurat popular (paper que, per extensió, adoptarà també l'espectador de la pel•lícula, a qui en realitat va dirigit el llarg flashback), decidint si deixen marxar a la parella en llibertat o la lliuren a les autoritats. Ressonàncies d'aquesta idea de Le crime de Monsieur Lange es poden observar en Les bas fonds (1936), on l'assassinat que irrevocablement es veu obligat a cometre Pepel sembla justificar-se novament, obtenint la comprensió i solidaritat dels altres personatges. Com deia el personatge que el propi Renoir interpreta en La regle du jeu «tots tenen les seves raons». I, malgrat el que pogués pensar-se, aquesta finalitat propagandística i política de la pel·lícula no és obstacle perquè aflori en ella la sensibilitat pròpia de l'escriptura renoiriana. El que diferencia les pel·lícules de Renoir més compromeses de la simple proclama política o ideològica és la seva sensibilitat artística i cinematogràfica. Deia Truffaut referent a Le crime de Monsieur Lange que de tota l'obra de Renoir era el seu film «més dens en "miracles" d'interpretació i de càmera, el més carregat de debò i de bellesa pures». El jove crític reafirmava així les paraules del seu mestre André Bazin: «els films de Renoir estan fets amb la pell de les coses.

Higueras Flores, Rubén. Jean Renoir, en busca de la verdad moral. En El crimen del señor Lange (Le crime de Monsieur Lange)(DVD). Madrid: 39 escalones, 2010.
 

- Bazin, André. Jean Renoir: períodos, filmes y documentos. Barcelona: Paidós, 1999.

- Bertin, Célia. Jean Renoir, cinéaste. [Paris]: Gallimard, 1994.

- Beylie, Claude. Le cinéma face au front populaire: (1936: un grand tournant qui a été peu tourné). “Cinéma”, núm. 357 (juin 1986), pàg. 8-10.

- Biette, Jean-Claude. Le crime de M. Lange. “Cahiers du Cinéma”, núm. 297 (févr. 1979), pàg. 59-60.

- Bush, L. Feminine narrative and the law in Renoir's Le crime de M. Lange. “Cinema Journal”, vol. 29, núm. 1 (Fall 1989), pàg. 54-70.

- El Crimen del Sr. Lange (Le crime de Monsieur Lange)(DVD). [S.l.]: 39 escalones Films, DL 2010.

- Davis, Colin. Scenes of love and murder: Renoir, film and philosophy. London ; New York: Wallflower, 2009.

- Golsan, Katherine. Murder and merrymaking: the "seen" of the crime in Renoir's 1930s cinema. “Film Criticism”, vol. 32, núm. 2 (Winter 2007-2008), pàg. 28-47.

- Haffner, Pierre. Jean Renoir. Paris: Rivages, 1988.

- Horton, Andrew. Alain Tanner's 'Jonah...': echoes of Renoir's 'M. Lange'. “Film Criticism”, vol. 4, núm. 3 (Spring 1980), pàg. 25-30.

- Institut des hautes études cinématographiques (París). Analyse des films de Jean Renoir. Paris: Institut des hautes études cinématographiques, 1966.

- Leprohon, Pierre. Jean Renoir. Paris: Seghers, 1967.

- Mérigeau , Pascal. Jean Renoir. [Paris]: Flammarion, cop. 2012

- Pappas, P. Jean Renoir's 'The crime of M. Lange'. “Cineaste”, vol. 10, núm. 3 (Summer 1980), pàg. 28-31.

- Quintana, Àngel. Jean Renoir. Madrid: Cátedra, cop. 1998.

- Serceau, Daniel. Jean Renoir. Paris: Edilig, 1985.

- Simon, C. Le crime de M. Lange. “Cahiers du Cinéma”, núm. 482 (juil.-août 1994), pàg. 60-61.

- Strebel, E.G. Renoir and the Popular Front. “Sight & Sound”, vol. 49, núm. 1 (Winter 1979-1980), pàg. 36-41.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema