Dossier Film (INCLUDED AT Pensar la fi)
- Baecque, Antoine de. Andrei Tarkovski. Paris: L'Étoile: Cahiers du cinéma, 1989.
- Beasley-Murray, Jon. Whatever happened to neorealism? - Bazin, Deleuze, and Tarkovsky's long take. “Iris”, núm. 23 (Spring 1997), pàg. 37-52.
- Benayoun, Robert ; Carrère, Emmanuel ; Král, Petr. Andrei Tarkovski. “Positif”, núm. 304 (juin 1986), pàg. 16-26.
- Carrera, Pilar. Andrei Tarkovski: la imagen total. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2008.
- Casas, Quim. Sacrificio. “Dirigido por”, núm. 142 (dic. 1986), pàg. 70-71.
- Chatoran, B. ; Löthwall, Lars-Olof. Andrei Tarkovski. “Positif”, núm. 303 (mai 1986), pàg. 3-12.
- Chion, Michel ; Bonitzer, Pascal. L'idée principale. “Cahiers du Cinéma”, núm. 386 (juil.-août 1986), pàg. 12-15.
- Chion, Michel. Andrei Tarkovski. [Madrid]: Diario El País, cop. 2007.
- Crowdus, Gary. Two by Tarkovsky. “Cineaste”, vol. 20, núm. 4 (1994), pàg. 55, 18.
- Font, Domènec. La Última mirada: testamentos fílmicos. Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2006.
- Gauthier, Guy. Andrei Tarkovski. Paris: Edilig, 1988.
- Giralt, Gabriel. Andrei Tarkovsky's adaptation of motifs embedded in Leonardo da Vinci's The adoration of the Magi. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 14, núm. 2 (Fall 2005), pàg. 71-93.
- Green, P. Apocalypse & Sacrifice. “Sight & Sound”, vol. 56, núm. 2 (Spring 1987), pàg. 111-118.
- Le Fanu, Mark. Ahead of us? “Sight & Sound”, vol. 55, núm. 4 (Autumn 1986), pàg. 284-285.
- Llano, Rafael. Andréi Tarkovski: vida y obra. Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2002.
- Löthwall, Lars-Olof. Andrei Tarkovski au jour le jour. “Positif”, núm. 303 (mai 1986), pàg. 7-11.
- Magny, Joël. Le mystère des limites. “Cahiers du Cinéma”, núm. 385 (juin 1986), pàg. 14-17.
- Odde, Thomas. Time sickness in Andrey Tarkovsky's The sacrifice. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 18, núm. 2 (Fall 2009), pàg. 66-86.
- Pellet, C. Le sacrifice. “Jeune Cinéma”, núm. 175 (juil. 1986), pàg. 37-39.
- Roger, Philippe. Feyder, Uchida, Tarkovsky, Ruiz, Vecchiali... “Jeune Cinéma”, núm. 303-304 (été 2006), pàg. 117-122.
- Sacrificio (Offret)(DVD). Madrid: Diario El País, DL 2008.
- Sobreviela, Ángel. Andrei Tarkovski: de la narración a la poesía. Madrid: Fancy, DL 2003.
- Strick, Philip. Offret (The sacrifice). “Monthly Film Bulletin”, vol. 54, núm. 636 (Jan. 1987), pàg. 7-8.
- Tarkovski, Andrej. Oeuvres cinématographiques complètes. Paris: Exils, 2001.
- Tarkovskij, Andrej. Esculpir en el tiempo: reflexiones sobre el arte, la estética y la poética del cine. Madrid: Rialp, 2008.
- Tejeda, Carlos. Andrei Tarkovski. Madrid: Cátedra, 2010.
- Tessier, Max. Le sacrifice. “Revue du Cinéma”, núm. 417 (juin 1986), pàg. 9-11.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
“La idea de la meva pellícula Offret és anterior a Nostalghia (1983); les primeres notes i esborranys van néixer quan encara vivia en la Unió Soviètica. Al centre estava la vida d'un home malalt de càncer, Alexander, guarit de la seva malaltia per oferir un sacrifici. Des d'aquella vella versió, escrita fa molts anys, m'ha preocupat la idea del sacrifici, que s'ha anat convertint cada vegada més en una part de la meva vida. Es va reforçar encara més amb les experiències i les vivències en els primers anys de l'exili, encara que dec dir que les meves conviccions no han canviat substancialment a l'estranger. Tan sols s'han anat desenvolupant, s'han vist confirmades; he aprofundit en elles. De la mateixa manera, el pla de la meva última pel·lícula ha anat adquirint contorns cada vegada més clars, sense que canviés la idea de fons".
Concepte que es manifesta en el film per mitjà de tres accions tangibles: l'ofrena pintada per Leonardo —L'Adoració dels Reis Mags—, primera imatge de la pel·lícula sobre la qual se superposen els títols de crèdit i la reproducció emmarcada del qual penja de l'estudi d'Alexander, convertint-se en una sort de leitmotiv visual del film. Una segona ofrena és el vell mapa d'Europa, regal d'Otto el carter al protagonista pel seu aniversari. Recordem que la pintura, com el propi film, giren entorn de la celebració d'un naixement. I finalment, la pròpia ofrena d'Alexander a Déu en la solitud del seu estudi i que després consumarà.
Offret és una pel·lícula que es podria situar dins dels marges de la ciència ficció, o més concretament en el gènere fantàstic, per la seva concepció d'una trama carregada d'elements sobrenaturals. En síntesi, és la història d'Alexander (Erland Josephson), un home escèptic que, davant l'amenaça d'una guerra nuclear, renuncia als seus béns i a la seva família amb tal d'evitar el desastre. I per a això, persuadit per un amic, haurà de mantenir una trobada carnal amb la seva serventa, a la qual se li pressuposen poders de bruixa, com a única esperança per detenir el conflicte. Quan comprova que tot sembla desenvolupar-se amb normalitat, compleix la seva promesa incendiant la seva casa. Caràcter màgic al que contribueix, a més de l'enigmàtica Maria (Gudrun Gísladóttir), la hipotètica bruixa d'origen islandès, el personatge d'Otto el carter (Allan Edwall) que col·lecciona incidents, «fets inexplicables però certs», com ell mateix afirma. Fins i tot, després de relatar un d'aquests successos extraordinaris, es desmaia per després, en despertar-se, afirmar que «només ha estat un àngel maligne que m'ha fregat en passar». Otto, nom que indueix a la simetria, a l'equilibri, per la disposició de les seves lletres, és una mena d'intermediari espiritual per a Alexander, com Domenico per Gorchakov a Nostalghia o l’Stalker, per a l'Escriptor i el Professor.
Però Otto és potser l'únic dels personatges creats per Tarkovski que desprèn, esporàdicament, moments de comicitat: els gestos d'empipament quan ha caigut de la bicicleta que el fill d'Alexander ha lligat amb una corda en el pla seqüència inicial, la seva manera de caminar, els seus moviments en determinats moments o la forma de pentinar-se, després d'apagar el quinqué que Alexander ha encès durant l'escena en què incita al protagonista a ficar-se al llit amb Maria. Pantomimes amb certes reminiscències als gags del cinema còmic mut. Otto, com l’Stalker o Domenico, condueixen als seus guiats a través d'un itinerari per mitjà de rituals. La sinuosa ruta a Stalker (1979), des de les pujades i baixades en el Jeep abans d'entrar a la Zona al trajecte mateix per les ruïnes on es troba l'Habitació dels Desitjos és equiparable als recorreguts que fan Alexander i Otto pujant i baixant al pis d'a dalt, bé per l'escalinata de cargol de l'interior de la casa, bé per l'escala de mà que el carter ha recolzat en la balconada i que dóna al despatx del protagonista. Ascensos i descensos que, units als difusos límits temporals entre les diferents seqüències, imprimeixen una major ambigüitat al film, incrementant, al mateix temps, la indeterminació entre la realitat i el somni.
Tejeda, Carlos. Andrei Tarkovski. Madrid: Cátedra, 2010.