Dossier Film (INCLUDED AT Gianni Amelio)
- Colamartino, Fabrizio. Puntare alla testa. En Raccontare i sentimenti: il cinema di Gianni Amelio. Sebastiano Gesù (ed.). Catania: Giuseppe Maimone, cop. 2007. Pàg. 131-172.
- Gianni Amelio. Enrico Soci, Alberto Maffettone (ed.). Venezia: Ufficio Attività Cinematografiche del Comune di Venezia, 1991.
- Gianni Amelio. Mario Sesti ; Stefanella Ughi (ed.). Roma: Dino Audino, [1994].
- An Intellectual Cinematic Engagement. En Vitti, Antonio C. The Films of Gianni Amelio. Pesaro: Metauro, cop. 2009. Pàg. 169-202.
- Marcoli, G. Colpire al cuore. “Segnocinema”, vol. 3, núm. 6 (genn. 1983), pàg. 46-47.
- Martini, Emanuela. La storia sotto le storie. “Cineforum”, vol. 40, núm. 395 (giugno 2000), pàg. 56-57.
- Masoni, Tullio. Colpire al cuore. “Cineforum”, vol. 23, núm. 224 (magg. 1983), pàg. 49-54.
- Monleón, Sigfrid. La Mirada secreta de Gianni Amelio. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1994.
- Schlesinger, Philip. Blow to the heart: an interview with Gianni Amelio. “Framework”, núm. 22-23 (Autumn 1983), pàg. 14-17.
- Tournès, Andrée ; Nave, Bernard. La mort de l'utopie: Toucher au coeur d'Amelio. “Jeune Cinéma”, núm. 146 (nov. 1982), pàg. 17-22.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Un film tan actual com Colpire al cuore per força havia d'enfrontar-se amb una realitat en evolució. Els canvis que es van incorporar durant el rodatge es produïen perquè allò que estàvem narrant es reflectia dia a dia a les primeres pàgines dels diaris, modificant l'actitud que com a guionista havia tingut amb els personatges. Intentava mantenir-me a distància del tema, allunyant-me de l'anomenat film de crònica, per comprendre-ho millor. Refusava la crònica justament perquè els diaris continuament proposen successos d'aquest gènere. Quan vaig localitzar a Milà el lloc de l'atemptat, recordo que estava molt afectat, perquè la setmana anterior havia tingut lloc un atemptat amb morts. No volia caure en la reconstrucció naturalista d'allò que havia succeït. Vaig optar per narrar allò que passa després de l'atemptat, una escena de nit en la qual els trets ja han tingut lloc i els morts encara són aquí.
Percebo que la imatge de Milà que presenta el film es fon amb l'aspecte que la ciutat tenia realment aquell any. Fotografiarem la plaça de nit, amb la boira i la pluja que acabava de caure; Milà era així en aquell moment. M'agrada l'aire documental, banal fins i tot que capta físicament l'atmosfera i la veritat dels carrers, el rostre d'una persona que passa..., el noi que veu a l'alumne del seu pare mort sobre l'asfalt.
Per aquesta raó, que concerneix directament al treball dels actors, no tolero el doblatge. En aquesta pel·lícula va ser un continu patiment. Havia utilitzat el so directe en una època en la qual era pràcticament impossible proposar-li-ho, però aquí havia de doblar ni més ni menys que a Jean-Louis Trintignant, a l'actor protagonista. Va ser la meva última experiència amb el doblatge. Des de llavors he lluitat a mort i he aconseguit lliurar-me d'ell, excepte en alguns petits papers.
Trintignant es retreia cada dia no poder interpretar amb so directe, per no ser capaç d'actuar en italià. El doblatge li feia patir tant com a mi. Recordo que el mateix doblador interrompia de tant en tant el seu treball i es preguntava per què havia de doblar a Trintignant per aplanar la seva interpretació i afeblir-la.
L'elecció de Trintignant va sorgir res més pensar en la història. Tinc la impressió, encara avui, que als actors italians d'una certa edat els costa ser versemblants en papers burgesos. Intentava imaginar-me'ls d'uns cinquanta anys, asseguts darrere d'una càtedra universitària, i tots em semblaven terriblement incòmodes en aquest paper.
L'únic actor que s'apropava a la complexitat i a l'humor del personatge era Gian Maria Volonté, però li hauria donat una accentuada connotació política pel seu sorrut rostre codificat pels films de Rosi i Petri, als quals estava unit en cos i ànima. Però Volonté va rebutjar el film des de l’inici, no va voler si més no llegir el guió i, per tant, la primera intuïció, que va ser la de Trintignant, es va traduir finalment en la possibilitat que fes la pel·lícula.
El voyeurisme és un tema que surt constantment quan parlo del film. No sóc voyeur com a director, potser ho sóc com a persona, però una cosa no té relació amb l'altra. Diguem que puc representar-ho d'una manera distanciada i crítica, perquè la meva mirada a través de la càmera mai és complaent, encara que la meva mirada, en privat, pugui complaure's en alguns casos. En la mirada convergeix el primer contacte entre dues persones. El noi, per por del seu pare i de la realitat, no mira les coses directament, sinó que col·loca un filtre davant d’elles. Adopta una posició que li permet amagar-se i adquireix la mirada del voyeur. Quan censura al seu pare, és com si mirés a través del forat del pany. El fill captura, a través de la càmera fotogràfica, d'amagat, episodis de la vida del seu pare. Deslliga el conflicte final amb un acte atroç, fotografiant la trobada clandestina del seu pare amb la presumpta terrorista. És l'episodi més fred de la narració, en el qual més difícil resulta identificar-se amb el noi. A partir d'aquí, la meva simpatia i comprensió es dirigeixen més aviat cap a la víctima d'aquest voyeurisme, el pare.
Monleón, Sigfrid. La Mirada secreta de Gianni Amelio. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1994.