Dossier Film (INCLUDED AT Rovira Beleta)
- Los atracadores. “Film Ideal”, núm. 93 (abr. 1962), pàg. 215.
- Los atracadores. En Abajo de Pablos, Juan Julio de. Los Thrillers españoles: el cine español policíaco desde los años 40 hasta los años 90. Vol. 1. Valladolid: Fancy, DL 2001. Pàg. 42-45.
- Los atracadores. En Espelt, Ramon. Ficció criminal a Barcelona: 1950-1963. Barcelona: Laertes, 1998. Pàg. 237-241.
- Los atracadores. En Homenatge a Francesc Rovira-Beleta. En 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona: Barcelona, 17 al 23 de juny 1985. Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985. Pàg. 33-35.
- Los atracadores. En Sánchez Barba, Francesc. Brumas del franquismo: el auge del cine negro español (1950-1965). Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, cop. 2007. Pàg. 373-382.
- Casas, Quim. Los atracadores. “Dirigido por”, núm. 400 (mayo 2010), pàg. 73.
- Egea, José Luis. Los atracadores: una moral represiva. “Nuestro cine”, núm. 9 (marzo 1962), pàg. 45-47.
- Pilard, Philippe. Les malfaiteurs. “Image et son”, núm. 66 (sept. 1966), pàg. 119.
- Rovira-Beleta, Francesc ; Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona: Laertes, 2000.
- Sainz, Salvador. El Cine de Rovira-Beleta. Ibiza: Semana Internacional del Film, 1990.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Sempre s’ha dit que les adaptacions al cinema de les novel·les de Joseph Wambaugh (Els nous centurions, El camp de cebes, La patrulla dels immorals) tenen un elevat to realista a causa de la formació policíaca de l’escriptor, que no va fer cap altra cosa que relatar les experiències viscudes quan era membre del departament de policia de Los Angeles. El mateix podríem dir d’una pel•lícula com Los atracadores, basada en una novel·la de Tomás Salvador, qui va ser inspector de policia a Barcelona. Però evidentment la literatura seca i directa de Joseph Wambaugh va passar pel filtre de directors com Fleischer i Aldrich, que van reafirmar el seu to desencantat o el seu hiperrealisme brut. El responsable de dur Los atracadores a la pantalla fou un Rovira Beleta en fase formalista, més inspirat –fet que el diferencia del gruix del cinema negre espanyol de l’època- pel cinema procedent d’Europa que pels thrillers nord-americans. El resultat aviva la tensió entre la prosa gairebé documental de Salvador i la distància fílmica de la posada en escena del director, qui imposa una atmosfera més o menys inquieta per camins diferents dels habituals del noir clàssic.
Salvador va consagrar un cicle a una parella de policies però es va decantar igualment per la visió d’aquells que pul•lulaven a l’altra banda de la llei. És el cas de Los atracadores. Retrata l’existència de personatges desencantats per diferents raons que es llencen a la cursa de les armes i acaben a trets, sentenciats a cadena perpètua o executats al garrot vil (una curta seqüència que en el seu moment va indignar a diferents països, cas de França). Aquest desencís pot resultar pueril en el cas de Vidal (Pierre Brice), que es converteix en allò que és després de descobrir que el seu pare té una amant. Vidal, el personatge més suggestiu de tots tres protagonistes, pertany a l’alta burgesia, estudia a la universitat, vesteix polos Lacoste i no deixa de ser una mena de prolongació d’aquells que han buscat al crim la demostració de posseir una intel·ligència superior, com els protagonistes de Rope (Alfred Hitchcock, 1948) o Compulsion (Richard Fleischer, 1959). En contrast, Cachas (Julián Mateos) és un jove que dorm al carrer, s’emociona amb les pistoles i imita infantilment escenes de Party Girl (Nicholas Ray, 1958), mentre que Ramon (Manuel Gil) procedeix d’una família humil i és l’únic que intenta frenar l’augment de violència a què es veuen abocats només per diversió (el primer atracament a una farmàcia), venjança (a la seqüència mal inserida on s’explica com Isabel, germana de Ramon, va ser drogada i va acabar als braços d’un individu que va intentar forçar-la, segueix la millor resolta del film, l’assassinat en off de l’ancià que la va drogar) i fugida (l’atracament a l’hotel, el cop que els ha de donar diners per abandonar la ciutat).
Aquestes tres situacions responen a les tres particions de la pel·lícula, enunciades amb rètols d’inquietud, violència i mort. I sura sobre tot el film una certa idea de rebel sense causa, d’una joventut per la qual viure és com nedar a contracorrent perquè aquells que l’han seguida només han tret dues guerres, Hiroshima i el teló d’acer, segons Vidal, qui se les enginya per citar Alberti en l’acte més directament reivindicatiu d’una pel·lícula que, tot i un final consensuat amb les normes i les lleis (el criminal sempre paga), posseeix una mena de tonalitat neoromàntica.
Casas, Quim. Los atracadores. “Dirigido por”, núm. 400 (mayo 2010), pàg. 73.