2001: a Space Odyssey

El monòlit, sigui una imatge de Déu, dels extraterrestres, o d’una força còsmica, és una nova manifestació del determinisme que tendeix a governar la visió del món de Kubrick. Des de l’alba de l’home, el simi i després l’home són servidors passius; representen a una autoritat superior que els manipula com són manipulats els soldats de Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957), Alex sota el tractament de Ludovic o Jack pels habitants de l’hotel Overlook. Però el monòlit pot escapar també d’aquesta reducció simbòlica i suposar simplement un impuls vital que empeny l’home a superar-se.

L’oratori de Gyorgy Ligeti que serveix de leitmotiv musical a la presència del monòlit es correspon amb la idea d’Arthur C. Clarke relacionada amb que tota tecnologia força avançada va inseparablement relacionada amb la màgia i quelcom irracional. L’acompanyament de cors ens condueixen al llindar d’allò desconegut, de la mateixa manera que l’ús de Kubrick dels primers compassos d’Així parlà Zaratustra de Richard Strauss ens informa de les seves intencions profundes. Aquest poema simfònic il•lustra la visió nietzschiana com ho fa la pel•lícula de Kubrick. Es corresponen en una recreació artística perfectament autòmat. 2001, a Space Odyssey proposa la mateixa progressió que en Nietzsche el pas del simi a l’home, però en aquest cas el de l’home al superhome (“Què és el simi per l’home? Un escarni o una dolorosa vergonya. I és el que l’home deu ser pel superhome: un escarni o una dolorosa vergonya). El títol que precedeix a la primera part de la pel•lícula “L’alba de l’home” és vàlid per a tota l’obra. El fetus que apareix al final i forma com un segon globus davant de la terra, el nou ésser en el llindar d’una alba nova, és l’expressió de l’etern retorn. Hem vist fins a quin punt Kubrick despullava l’home de la seva individualitat.

El més singular de la pel•lícula és que en el moment on Kubrick planteja la pregunta humana fonamental priva al seu univers de personatges. Aquesta cerca metafísica és consumada únicament per David Bowman després de la mort del seu amic Frank Poole i dels tres savis hibernats. Veiem a la televisió la néta del doctor Floyd i coneixem als pares de Poole, però ignorem les aficions i el passat de Bowman. És l’home abstracte, tal i com el va veure Nietzsche, com el mitjà i no com la fi, com “una corda estesa entre l’animal i el superhome, una corda sobre l’abisme”. El tema de Richard Strauss és conegut com el de “L’enigma de l’univers” i és introduït mitjançant una línia ascendent de tres notes, do-sol-do, número tres que tornem a trobar en la presència de les tres esferes després dels crèdits: la lluna, la terra i el sol, número màgic que és també el de les dimensions conegudes i que queda finalment abolit al passar a la quarta dimensió que el monòlit anunciava a l’aparèixer entre els tres globus.

2001: a Space Odyssey és rigorosament harmònica fins al punt d’haver il•luminat l’únic llibre d’anàlisi estructural consagrat a la pel•lícula. Per la seva part, Carolyn Gedulg ha destacat la importància del número 4 al film: quatre anys per la seva realització, quatre episodis, quatre milions d’anys, quatre herois (simi, savi, ordinador, astronauta), quatre evolucions (home, màquina, extraterrestre, univers), quatre compositors, un rectangle de quatre costats que apareix quatre cops a la pantalla. Anem més lluny: cadascuna de les quatre parts torna a utilitzar, subtilment, els mateixos leitmotivs que asseguren la continuïtat de l’evolució humana, la permanència sota les variacions de la civilització. La nutrició (menjar dels simis, primer vegetariana després carnívora; automàtica del doctor Floyd en envasos de plàstic; de Poole i de Bowman al Discovery i la darrera de Bowman a l’habitació Lluís XVI); la higiene corporal (simis despollissant-se, Floyd als serveis amb gravetat zero, Poole prenent banys de sol; Bowman al lavabo del segle XVIII); el conflicte (lluita entre simis per l’aigua; competició latent entre els savis russos i americans a l’estació espacial; lluita mortal entre l’ordinador i els cosmonautes; conflicte de Bowman amb ell mateix abans de la seva transformació final). El pas a la quarta dimensió suposa per David Bowman el moment de la gran confrontació, signe distintiu de tots els personatges de Kubrick. Bowman, sobtadament envellit, retroba al seu doble (Hal també tenia un germà bessó), després al seu altre jo encara més envellit estirat al llit i respirant amb dificultat (reconeixem aquí dues obsessions del cineasta). I la mort de l’home és un nou principi. I els immensos ulls del fetus que gira a l’espai representen la mateixa mirada angoixada que la dels simis als primers temps mentre contemplen la lluna, o la del Colós de Goya descrit per Malraux “llur rostre inquiet somia entre els astres”.

Com qualsevol odissea, 2001: a Space Odyssey és un viatge al món exterior que es converteix en un descobriment d’ell mateix. El relat es torna subjectiu i al penetrar al centre lògic memorial de HAL 9000, Bowman emprèn un periple a l’interior del laberint de la seva pròpia consciència. La nau Discovery (descoberta) el condueix a una revelació del seu destí i la pel•lícula de Kubrick arriba als mites homèrics que suggereix el títol (combat del navegant Bowman: l’arquer, com Ulisses, amb el seu ordinador-ciclop al que guanya amb astúcia), representant una exploració interior propera a l’epopeia grega.

Ciment, Michel. Kubrick. Madrid: Akal, cop. 2000.