On connaît la chanson

Mon oncle d’Amèrique (1980) es va estrenar a finals de l’any 1980. Fins aleshores, tots els llargmetratges d’Alain Resnais havien arribat, amb puntualitat o no, a les pantalles espanyoles: Hiroshima mon amour (1959), L’année dernière à Marienbad (1961), Muriel (1963), La guerre est finie (1966), Je t’aime, je t’aime (1968), Stavisky (1973) i Providence (1977). El cinema de Resnais va experimentar a partir d‘aleshores una estranya situació amb els nostres distribuïdors. Sembla ser que la compra de les seves pel·lícules resultava  massa cara en relació als beneficis que podia generar en taquilla. És així com es van quedar fora dels circuits comercials títols com La vie est un roman (1983), L’amour a mort (1984), Mélo (1986), I Want to Go Home (1989) i el díptic Smoking/No Smoking (1993), projectades, això sí, a festivals, filmoteques i instituts forans. On connaît la chanson s’estrena el 17 d’abril de 1998. Més de 17 anys han passat des de la seva darrera aparició comercial d’un film de Resnais.

L’estrena d’On connaît la chanson arriba, en tot cas, avalada per un munt de premis que ha obtingut al seu país: el Louis Delluc, l’Os de Plata de Berlín i set dels Cèsars més importants. No és un melodrama històric ni un festival barroc de l’estil d’Indochina (Régis Wargnier, 1992), Cyrano de Bérgerac (Jean-Paul Rappeneau, 1990) o Germinal (Claude Berri, 1993), les pel·lícules que acostumen a acaparar la màxima atenció a França, però la inclusió d’una banda sonora que és com un repàs succint a la cançó típicament  francesa (Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, Serge Gainsbourg, Jane Birkin, Johnny Hallyday, France Gall, Eddy Mitchell, Jacques Dutronc), ha dut aquesta enginyosa cinta de Resnais a consagrar-se davant la crítica i el públic, potser sense tenir-se gaire en consideració la feina específica d’aquest insubornable realitzador amant dels laberints de la memòria, el còmic i les comèdies musicals.
 

On connaît la chanson té una mica de tot això, encara que sigui el musical la clau de la seva entitat narrativa. Els responsables de la pel·lícula, apareixen als títols de crèdit, mostrats amb dibuixos característics de la línia clara del còmic franco-belga, amb una fotografia del seu rostre retallada i enganxada en el seus caps: Resnais reivindica el dret més lúdic.

El relat és laberíntic i fantasiós (i molt divertit) en el sentit que ho són els amors i desamors dels sis personatges principals del film (Pierre Arditi, Sabine Azéma i André Dussolier, fixes en la darrera època de Resnais; Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, també guionistes del film; i Lambert Wilson). L’afinitat amb la comèdia musical clàssica ja havia quedat patent a I want to Go Home (1989), on l’escollit per interpretar un vell dibuixant de còmics nord-americà instal·lat a París va ser Adolphe Green. Resnais converteix ara el musical en la forma expressiva de la pel·lícula, des de fora i des de dins de la seva pròpia història. Quan els personatges es posen a cantar, trencant bruscament el diàleg al que estaven entregats per recuperar-lo després d’una tornada o diversos passatges d’una cançó, Resnais expressa la seva veu interior, allò que els hi agradaria dir i no s’atreveixen a fer. És a dir, les cançons actuen en pla paral·lel al propi devenir dels esdeveniments però formen part dels mateixos. Però Resnais encara va més lluny, On connaît la chanson no és un musical ortodox perquè els que canten no són els protagonistes del film, sinó els autors originals de les cançons.

L’estètica d’ On connaît la chanson és la del playback, però utilitzat d’una manera gens convencional i inspirant-se en alguns treballs en aquest sentit del finat Dennis Potter, a qui la pel·lícula està dedicada. Quan Camille, el personatge interpretat per Agnès Jaoui, pensa/canta el seu amor per Marc (Wilson), hi ha un magnífic ràcord musical amb el mateix tema sonant ara mitjançant la ràdio. Ja no és un sentiment: la cançó continua sentint-se en un pla on Claude (Arditi) està dormitant i la seva esposa, Odile (Azéma), es mostra enfadada. D’aquí el canvi que suggereix el decorat interior i exterior, del pensament musicat de la fràgil Camille al monocord i enllaunat so que surggeix d’un aparell radiofònic. Caldria dir que Resnais (re)inventa el musical amb la seva pel·lícula, però és que Resnais ha inventat ja tantes coses...

Casas, Quim. On connaît la chanson: melodías cruzadas. “Dirigido por”, núm. 268 (mayo 1998), pàg. 11.