Zire darakhatan zeyton

Primera aproximació

L’espectador entra al cinema sense saber res de la pel•lícula que va a veure. S’asseu i es troba al davant una història que explica com un director filma una pel•lícula. Cinema en el cinema, ambientat en un paisatge exòtic, un poble perdut a l’Iran. Allò que podria ser una versió oriental de La nuit americaine (François Truffaut, 1973) es va convertint de mica en mica en la història d’un amor impossible. La parella que en la ficció filmada figura que s’acaba de casar, en la ficció no filmada pateixen una profunda crisis d’amor. Ell està perdudament enamorat d’ella; ella l’estima, però la seva rigorosa àvia no li permet ni mirar-lo, ja que el jove no li pot oferir ni una casa. Les anades i vingudes de la ficció a la no ficció ens permeten contemplar la desesperació del nuvi davant de la indiferència de la núvia. El to suau, la mirada reposada, el discórrer sense estridències, es resolen en un pla final que dóna sentit al títol i a tot el film: un llarguíssim pla seqüència d’una bellesa sublim on la núvia camina a través de les oliveres seguida pel nuvi, que mai l’atraparà, observats tots dos per la càmera, en un pla subjectiu que és alhora l’ull del director en la ficció i en la realitat.

Segona aproximació

L’espectador entra al cinema sabent allò que va a veure. Una pel·lícula d’Abbas Kiarostami, que en realitat és la tercera part d’una trilogia no plantejada que va començar a filmar-se en 1987 amb Khane-ye Doust Kodjast D’aquella primera pel·lícula va néixer una altra quatre anys i un terratrèmol després Zendegi va digar hich. On un director de cinema, acompanyat del seu fill, recorre la zona afectada pel terratrèmol buscant als protagonistes de Khane-ye Doust Kodjast Per comprovar els efectes del desastre entre els nens i els habitants de la zona que van col·laborar a la pel·lícula. Primera volta de rosca d’un procés de treball molt particular, aquest film d’una serenitat i un optimisme total va permetre descobrir a Europa un Kiarostami que va ser anomenat immediatament el Rossellini dels 90.

Dos anys després, Kiarostami escriu un tercer grafisme del seu poema amb Zire darakhatan zeyton. Un cop més hi ha un director de cinema –alter ego d’ell mateix en tots els casos- que torna al paisatge de Zendegi va digar hich per filmar un nou projecte a partir d’una escena de l’anterior. Khane-ye Doust Kodjast era una pel·lícula realista –tot i que en el fons profundament mísitica- que volia ser el reflex d’una realitat concreta i Zendegi va digar hich era una pel·lícula realista, que es convertia en un retrat col·lectiu, en una mena de quadre de múltiples realitats fragmentades en un tapís comú. Zire darakhatan zeyton és una pel·lícula realista que decideix mirar cap endins, que se centra en un únic conflicte i l’analitza fins al punt final.

Realisme és la paraula màgica que planeja pel damunt del cinema de Kiarostami, al que se’l considera el fundador del neorealisme iranià, i tanmateix, igual que en Rossellini, no hi ha res més allunyat de la realitat que el cinema d’aquest home. La seva mirada no és la de cronista, ni la de documentalista. El seu cinema no pretén dir: la vida és així, les coses són així. No. Kiarostami sap que és el seu punt de vista el que està mostrant, per tant mediatitza aquesta realitat, la poetitza en certa manera i l’ofereix d’una forma nova. Igual que feia Rossellini, tot el contrari que feia De Sica. Per això el seu cinema té més a veure amb Viaggio in Italia (Roberto Rossellini, 1953) o Germania anno zero (Roberto Rossellini, 1947) que amb Ladri di biciclete (Vittorio De Sica, 1948) o Sciuscia (Vittorio De Sica, 1946), encara que sempre hi hagi nens a les pel·lícules.

Vidal, Núria. A través de los olivos. “Nosferatu”, núm. 19, pàg. 133.