La Vénus à la fourrure

Com a l’anterior Carnage (2011), Roman Polanski també opta en la seva nova pel·lícula per adaptar una obra de teatre contemporània amb la que dissecciona les relacions humanes (i professionals) sense sortir d’una habitació. En aquest cas no es tracta d’un text tan conegut com el de la sobrevalorada Yasmina Reza. Venus in Furs és una peça del nord-americà David Ives que pren com a punt de partida, per suposat, la famosa novel•la escrita per l’austríac Leopold von Sacher-Masoch en 1870. A aquesta obra que va triomfar a Broadway en 2011, Polanski troba material amb el que se sent còmode i en el que pot vessar bona part de les seves inquietuds i obsessions. Un projecte que no li presentava massa problemes de producció, però que suposava, al mateix temps, un repte de posada en escena per un cineasta que tota la vida ha estat atret per les dinàmiques teatrals i les tensions sorgides entre personatges tancats en un únic espai. A un teatre parisenc, un director termina la jornada esgotat després d’hores d’audicions buscant l’actriu perfecta per encarnar Vanda, el personatge femení de l’obra de Sacher-Masoch.  Just quan és a punt de marxar, entra precipitadament al lloc una dona que insisteix en que li facin la prova....tot i que a primera vista sembli la persona menys adequada del món per donar vida a una dominatrix.

En aquest punt s’inicia un pols, que no acaba fins al final del film, entre l’aspirant a protagonista i el seu director, on anem contemplant un seguit de girs que comporten l’intercanvi  en els rols de poder de la relació, com tantes pel•lícules de naturalesa semblant, des de The Servant (Joseph Losey, 1963) a les diferents versions de La huella, han dut a terme abans. En aquest exercici de metateatre dut a la gran pantalla, Polanski aprofita per explorar la naturalesa sadomasoquista del contracte entre el director i intèrpret i per posar en evidència allò que té de manipulació tota relació humana, a més d’abordar amb cert sarcasme assumptes com el masclisme.

El llargmetratge funciona com un joc de miralls, de nines russes, entre allò que succeeix en l’escenari i les relacions més enllà de la ficció, on l’últim reflex se situa fora de camp: resulta inevitable intuir en les figures de Seigner i d’un Mathieu Amalric que a mesura que avança el metratge se sembla més i més al seu director (en concret a aquell Roman Polanski que feia d’actor en pel·lícules com The Tenant, 1976) un punt de projecció autobiogràfica.

Amb un control absolut dels recursos teatrals, Polanski signa aquí un joc interpretatiu ple de pinzellades malicioses i perfectament gaudible, però alhora es desvetlla en realitat menys transgressor i original d’allò que aparenta. Quarta col·laboració cinematogràfica entre el director i la seva esposa ala vida real, La Vénus à la fourrure esdevé una pel·lícula on Emmanuelle Seigner, una actriu molts cops menyspreada per la crítica, es pot reivindicar com una professional de l’actuació sense treure’s el vestit de cuir.

Iglesias, Eulàlia. Relaciones de poder. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 24 (feb. 2014), pàg. 40.