The Grand Budapest Hotel

A The Grand Budapest Hotel ens esperen moltes sorpreses: al seu vuitè llargmetratge, Wes Anderson realitza la proesa de seguir sent sempre fidel a ell mateix i, alhora, sempre subtilment diferent. Aquí, arriba a desvetllar una inspiració literària tan poderosa com sorprenent: la pel·lícula és un inesperat tribut als treballs de l’escriptor austríac Stefan Zweig. La seva obra ha estat per mi un descobriment relativament recent, vaig sentir el seu nom per primer cop farà sis anys. Mai havia llegit res seu. La meva iniciació va venir de la mà de "La impaciència del cor", una novel·la publicada l’any 1939 i partir d’aquí vaig començar a cruspir-me tots els seus llibres. A la pel·lícula he utilitzat un recurs propi d’un sentit antiquat de la narració que considero el meu homenatge a Zweig: dos personatges es troben (Jude Law i F. Murray Abraham) i un li explica la història a l’altre, que es convertirà en la trama de la pel·lícula. També va ser molt important la lectura de la seva autobiografia "El món d’ahir. Memòries d’un europeu" on ofereix una valuosa reconstrucció de l’atmosfera de Viena abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. És un llibre que reflecteix a la perfecció el pas entre dos móns. La descripció que ofereix de tota aquesta etapa de canvi em va semblar esbalaïdora i única: hi ha molts detalls d’aquesta veu narrativa i d’aquest punt de vista que n’han estat molt útils a The Grand Budapest Hotel. A la pel·lícula hi ha dos personatges que, en el fons, representen a Zweig: Tom Wilkinson, que encarna l’autor de la història que anem a veure i Jude Law, que assumeix una identitat que és, alhora, una versió jove de l’autor i reflex de ficció del mateix.

¿És The Grand Budapest Hotel la gran carta d’amor a Europa de qui potser sigui un dels directors nord-americans amb una més acusada fascinació estètica pel Vell Continent? Sí, és la meva carta d’amor a la vella Europa. Tenia moltes ganes de filmar una pel·lícula sencera aquí: fins ara havia fet un curt a Itàlia (Castello Cavalcanti, 2013) i un altre a França (Hotel Chevalier, 2007). Tot i utilitzar algunes localitzacions espectaculars com el castell alemany de Hainewalde, The Gran Budapest Hotel vol transmetre la idea  d’haver estat filmada a una Europa artificial, com la que moltes velles produccions de Hollywood recreaven en decorats. Hem fet maquetes i models, malgrat que algunes de les localitzacions que vam aconseguir eren impressionants i transmetien tota aquesta idea del vell món en vies de desaparició que volíem capturar. L’encant de les maquetes em fascina. Si hi ha res que no puguis tenir, la teva segona millor opció és construir-t’ho a escala, i això és el que hem fet aquí.

Tirant del fil dels ressons i influències, si algú pensa en Die Bergkatze (Ernst Lubitsch, 1921) potser no vagi del tot desencaminat: En tot moment vaig tenir el seu cinema al meu cap mentre filmava aquesta pel·lícula. És un dels meus directors preferits de tots els temps i vaig voler adaptar moltes de les seves solucions visuals a la meva posada en escena. En canvi, si la peculiar natura cal·ligràfica i gairebé naif de les seves abundants escenes de persecució que recorren la pel·lícula evoquen el record de les historietes d’Hergé, estarem davant d’una falsa pista: em va agradar molt la pel·lícula de Tintín en 3D que va fer l’Spielberg, però he de confessar que mai he llegit els àlbums d’Hergé. Sempre he pensat que per mi serien l’instrument perfecte per aprendre francès d’una vegada per totes: m’encanten els dibuixos però encara no m’hi he posat. Tancar-se a una habitació d’aquest The Grand Budapest Hotel amb la col·lecció completa de Les aventures de Tintín al llom seria, directament, el Cel a la Terra: creieu-me si us dic que la segona millor opció és veure (si és precís, un cop i un altre) el darrer treball del cada cop més sòlid Wes Anderson.

Costa, Jordi. Las vacaciones europeas de Wes Anderson. “Fotogramas”, núm. 2045 (marzo 2014), pàg. 82-85.