Dossier Film (INCLUDED AT Anne-Marie Miéville)

Je vous salue, Marie

Yo te saludo, María

Fitxa tècnica

Direcció Jean-Luc Godard
Guió Jean-Luc Godard
Música Johann Sebastian Bach
Fotografia Jean-Bernard Menoud i Jacques Firmann
Interpretació Myriem Roussel, Thierry Rode, Philippe Lacoste, Juliette Binoche, Manon Andersen, Malachi Jara Kohan
Producció França
Any 1984

Bibliografia

 

- Alberich, Enric. Je vous salue, Marie de Jean-Luc Godard. “Dirigido por”, núm.  128 (agosto-sept. 1985), pàg. 67-68.

- Bassan, Raphaël. Je vous salue Marie. Le livre de Marie. Genèses multiples. “Revue du Cinéma”, núm. 402 (févr. 1985), pàg. 34.

- Bergala, Alain. Nadie como Godard. Barcelona: Paidós, 2003.

- Brown, Robert. "Je vous salue, Marie" (Hail, Mary). Le livre de Marie (The book of Mary). “Monthly Film Bulletin”, vol. 52, núm. 620 (Sept. 10985), pàg. 267-268.

- Casas, Quim. Godard en cuatro tiempos. “Dirigido por”, núm. 348 (sept. 2005), pàg. 88-89.

- Cherchi Usai, Paolo ; Pugliese, Roberto. Je vous salue, Marie. Il libro di Maria. “Segnocinema”, vol. 5, núm. 18 (magg. 1985), pàg. 76-77.

- Chion, Michel. Je vous salue Marie de Jean-Luc Godard. “CinémAction”, núm. 134 (mars 2010), pàg. 221-224.

- Chion, Michel. Marie et les bien-pensants. “Cahiers du Cinéma”, núm. 369 (mars 1985), pàg. 37-39.

- Cohen, Alain J.-J. Godard et la passion du féminin: cas extrêmes de Marie du Armide. “Vertigo”, núm. 14 (janv. 1996), pàg. 111-117.

- Douin, Jean-Luc. Jésus Superstar. Certains préfèrent l'invisible. “CinémAction”, núm. 49 (oct. 1988), pàg. 33-42.

- Erb, C. The Madonna's reproduction(s): Miéville, Godard, and the figure of Mary. “Journal of Film and Video”, vol. 45, núm. 4 (Winter 1993), pàg. 40-56.

- Gervais, M. Jean-Luc Godard 1985 - these are not the days. “Sight & Sound”, vol. 54, núm. 4 (Autumn 1985), pàg. 278-283.

- Goldmann, Annie. 'Je vous salue, Marie', un film plein de grâces. “CinémAction”, núm. 52 (juil. 1987), pàg. 74-77.

- Hélié, Roland. Je vous salue Marie. “CinémAction”, núm. 103 (mars 2002), pàg. 161-164.

- Karlyn Rowe, Kathleen. Romanticism, sexuality, and the canon. “Journal of Film and Video”, vol. 42, núm. 1 (Spring 1990), pàg. 49-65.

- Le Roux, Hervé ; Bergala, Alain. Je vous salue Marie de Jean-Luc Godard. “Cahiers du Cinéma”, núm. 367 (janv. 1985), pàg. 10-16.

- Lefèvre, Raymond. Je vous salue Myriem (Roussel). “Revue du Cinéma”, núm. 404 (avril 1985), pàg. 6-7.

- Liandrat-Guigues, Suzanne. Jean-Luc Godard. Madrid: Cátedra, cop. 1994.

- Logette, Lucien. Impressions non critiques sur l'interdiction d'un non film. “Jeune Cinéma”, núm. 165 (mars 1985), pàg. 1-2.

- Magny, Joël ;  Amiel, Mireille ; Blanchet, Christian. Je vous salue, Marie. “Cinéma”, núm. 314 (févr. 1985), pàg. 33-35.

- Masson, Alain. Je vous salue Marie. “Positif”, núm. 289 (mars 1985), pàg. 73.

- Moore, K.Z. Reincarnating the radical: Godard's Je vous salue Marie.”Cinema Journal”, vol. 34, núm. 1 (Fall 1994), pàg. 18-30.

- Neupert, Richard. Je vous salue Marie: Godard the father. “Film Criticism”, vol. 10, núm. 1 (Fall 1985), pàg. 52-56.

- Willoquet-Maricondi, Paula. God, art and the gospel: the construction of the heterosexual couple, according to Godard. “Literature/Film Quarterly”, vol. 27, núm. 4 (1999), pàg. 301-309.

- Yo te saludo María (Je vous salue, Marie)(DVD). Madrid: Sherlock Films, DL 2005.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 


 

 

Al seu moment vaig afirmar que Passion (Jean-Luc Godard, 1982) era un  film sobre la sacralització de l’amor i, per subtil implicació, sobre la sacralització del cinema, mentre que Prénom: Carmen (Jean-Luc Godard, 1983) era un clar intent de lúcida retroacció al cinema mut aliat a un apropament al mite femení. No resulta difícil apreciar a Je vous salue Marie una lògica síntesi de totes dues propostes, en el que és una aproximació al tema de l’Origen, no només referit a la vida sinó també a la pròpia ficció. Recordem que, per exemple, Passion s’iniciava amb la imatge d’un avió llur deixant escindia la nostra visió del cel, reflex de la mateixa condició de la pel·lícula com a reflexió sobre els contraris, la dualitat i la difícil harmonia entra natura i tècnica, relació aquesta darrera que era la necessària base per la viabilitat del cinema.

En el film que ens ocupa, l’arcàngel Gabriel  arriba també en avió, i el seu ancoratge, com el de Marie, és també material (Marie juga al bàsquet, treballa a una benzinera, és parella d’un taxista....). Al creuar per davant de les imatges de la lluna –element màgic i natural per excel·lència-  l’avió que porta a en Gabriel és sentit, o potser pressentit, per una Marie situada davant d’un mirall (és a dir, davant de la seva dualitat): Godard no dogmatitza, ni “ecologitza” superficialment i el matís contemporani, tècnic, no queda exclòs del camp de l’eternitat. Per altra banda, l’intertítol on es llegeix la frase “En aquell temps”, que el cineasta mostra intermitentment, s’allunya de qualsevol desig de precisió històrica per convertir-se en paradoxal símptoma d’intertemporalitat, i, alhora, en signe de la necessitat d’un suport temporal perquè pugui existir una història, perquè es pugui desenvolupar un guió. Però com assegura el jove professor que apareix a la pel·lícula, l’afirmació d’una temporalitat (amb la que aquesta comporta de límit) pressuposa l’afirmació d’un estat anterior, el que alhora planteja la qüestió de l’existència d’un creador que fonamentarà l’arrencament d’aquesta temporalitat. En aquest sentit, el paral·lelisme amb la figura del director de cinema com responsable de la seva ficció és evident. D’aquesta manera, Godard no només legitima el seu dret a enfrontar-se amb la història que aquí decideix abordar, sinó que entra també de ple en l’epicentre d’una reflexió sobre la mateixa condició de cineasta, qüestió que l’autor de Le Mépris (Jean-Luc Godard, 1963)resol  de la millor de les maneres, és a dir, fent d’això una qüestió d’estil.

 

 

Sense anar gaire lluny, l’episodi on Marie roman al seu llit a l’esquena d’un poder insòlit és l’autèntica prova de foc per un cineasta; Godard s’enfronta aquí, ell també, al seu propi punt de partida: l’autor, amb la seva càmera, cara a cara amb el seu personatge, davant d’un renovat repte –superat favorablement- de fer de cada imatge mil paraules i de cada pla un sentiment. Myriem Roussel, resó d’una Anna Karina re-visionada, es confirma com la presència ideal pel film. No és casualitat que ella mateixa donés vida a Prénom: Carmen la imatge de la música, a la part més etèria i menys carnal de la pel•lícula. Godard, amb el seu curiós pudor, composa un retrat no erotitzat, contemplatiu en el més pur sentit del terme, concepte que és aplicable a la índole general de la seva posada en escena, on fins i tot les transicions més brusques persegueixen més la coordinació que la ruptura. Malgrat alguns desgavells en l’efectivitat dramàtica, regna a Je vous salue, Marie un singular equilibri de fons, equilibri que contribueix, probablement , a que potser sigui aquest el títol més proper a Rossellini de les obres del director.

Moltes són les qüestions que es podrien aprofundir al voltant d’aquesta inabastable pel·lícula, entre aquestes la genial feina d’experimentació que Godard realitza amb el so, prolongació directa dels seus precedents i interessantíssimes experiències en aquest terreny i tasca que mereixeria un estudi detallat. Com també s’ho mereixeria el curtmetratge Le livre de Marie (Anne-Marie Miéville), excel·lent preludi al film de Godard i preciosa besllum de tantes evidències amagades.

 

Alberich, Enric. Je vous salue, Marie de Jean-Luc Godard. “Dirigido por”, núm.  128 (agosto-sept. 1985), pàg. 67-68.