Après la reconciliation

Après la reconciliation comença com una prova del món real, als contraforts de la realitat exterior. Enlloc de seqüència anterior als títols de crèdit o escena d’exposició, hi ha un muntatge de vídeo que conforma un bloc gairebé ecogràfic de plans. Com cada cop, Anne-Marie Miéville escolta la imatge, i aquesta vegada físicament des de dins ja que ella interpreta un dels personatges. Momentàniament confós, un es pregunta quina serà la pel·lícula quan ja és a dins, en plena intimitat.

Aquest muntatge preliminar serveix a la cineasta per establir vincles amb el món, que figura que és a  fora, a l’altre banda dels vidres però també per establir el cinema com un lloc on es descobreixen una mica, mitjançant la seva posada en escena, els misteris o els somnis, les utopies de diàleg. Aquesta forma densa i fluida d’aparences embrionàries esdevé d’una elecció de cinema que, nascut del desig tossut de creure en el diàleg i en la pràctica sostinguda de l’autoqüestió, s’obre, des dels títols de crèdit, a la representació. Procedeix d’un pròleg que posa en escena la tenuïtat i la força d’un desig, naturalment no des d’una voluntat sinó des de l’expressió d’una necessitat vital i poètica. Provoquem la discussió i mirem com aquesta es mou: les persones, la paraula, el bucle dels trajectes i paisatges (mai he vist uns plans tan macos sobre la circulació dels cotxes a París), al cap i a la fi, el desig d’amor.

La mà segura d’Anne-Marie Miéville i la seva mirada que escolta el moviment retallen l’espai com un fet consumat, unint l’exterior i l’interior, les paraules que surten d’una boca per entrar a una orella, l’agilitat dels cossos i la feixuguesa de l’esperit o la lentitud de les ànimes. A Nous sommes tous encore ici, l’actor Godard es planyia d’aquesta divisió entre el cos i l’ànima, aquesta viatja més lentament que aquell ; l’ànima roman a l’estació mentre que la persona física ja és de camí al tren. Aquesta no-fusió és encarnada aquí per dos suports, el preàmbul (ànima) en vídeo i el film (cos) en cinema.  El vídeo revela una textura feta d’un teixit de disseny cru i d’un plec reconsiderat de penediment. És mare i alhora filla del cinema “Why are you laughing?" pregunta la veu de la dama.

Aquesta complexitat d’imatges sensibles és construïda en tres temps o tres humors. Un, la melancolia que ha de mostrar allò que no és veurà posteriorment:  tres nens, clarament, de gran semblança amb els personatges principals de la pel·lícula o el llindar d'una casa al lloc on la porta-finestra dóna a la terrassa i el jardí. Dos, el passat acomplert, veiem allò que ja vam veure en fragments de l’anterior títol de Miéville. Tres, un moviment descompassat d’anticipació, allò que apareixerà, una terra desconeguda, uns plans del film que seguiran per desaparèixer  on l’acompliment esdevé una figura melancòlica, on un ball i una fuetada ordenen a moure’s als éssers humans i la seva paraula. Aquest pròleg és un moment retrospectiu, construït sobre el temps i en tempos diversos.  Com l’inici d’un flashback, te coneixement sobre allò que va a continuació que no té l’espectador, que no sap que vindrà, i li promet descobrir-ho.

Els personatges Cathos (Claude Perron), Robert (Jean-Luc Godard) i Arthur (Jacques Spiesser), sense oblidar la dona sense nom, que anomenem la Dama, interpretada per Anne-Marie Miéville, formen un petit grup com al teatre però també com una coalició de pati d’escola. Ells són el bé i el mal, es toquen i s’insulten però en definitiva juguen a imitar. L’evidència de la seva formidable interpretació prové de lluny, del plaer comprovat d’interpretar junts. Es parlen i s’escolten. Què diuen? Sembla indescriptible, només escrit per ser dit i escoltat. La Dama llença dos cops (cito de memòria): “Cal preservar el secret i la seva font” com si es tractés d’una condició sine qua non per preservar en la seva pròpia existència.  Fa pensar en Nicole Stéphane a Les Enfants terribles (Jean-Pierre Melville, Jean Cocteau, 1950). De quin secret parla? No importa! El secret és incomunicable, sempre amagat enmig de la paraula que circula entre els actors, pèrfida, divertida, assassina o sobirana, sempre esmolada i perfectament escrita. El secret és també el lligam que evoca Robert sobre la seva relació amb la Dama, que uneix en un l’estranyesa i la familiaritat i que permet simplement el reconeixement de l’altre.

Guerin, Marie-Anne. Paroles dévoilées. “Cahiers du cinéma”, núm. 652  (janvier 2001), pàg. 76-77.