Les demoiselles de Rochefort

Gràcies a la gloriosa carrera internacional de Les Parapluies de Cherbourg, determinant per la productora, la música, l’actriu, Demy pot realitzar un nou títol, una comèdia musical, molt francesa, “a l’americana”. I canviar de paleta. Insistí: A Les Parapluies no es representa de cap manera un món propi, els papers pintats eren bruts, els colors “violents”, agressius, angoixants, en canvi a Les Demoiselles de Rochefort tot és blanc, clar i lluminós. La cerca de colors em sembla important per representar una certa visió del món que jo volia, alegre, solejat i brillant. Vam començar el rodatge l’1 de juny de 1966, però la preparació havia començat sis mesos abans.

A la gran sala del molí de la Guérinère, a Noirmoutier, Demy, Évein i Legrand formaven el trio creatiu. Cadascú, amb el guió davant seu, reflexionava i discutia sobre la línia directriu: la felicitat. Évein era a la taula per fer un esbós els decorats de color pastel a un paper negre o arquitectures gargotejades amb retolador sobre fulls de calcar. Legrand es posava al piano per improvisar en bucle un seguit de temes sobre una primera versió de la chanson des jumelles: Notre enfance fut douloureuse / Nous n’avons pas connu papa / Maman nous a élevées comme ça / Dans une misère généreuse / Nous avons le regard claire de l’une / De l’autre le coeur diatonique…. Un petit magnetòfon enregistrava el munt de notes, de tots els estils, de tots els tons. Sobre el sofà, Demy estava corregint i reescrivint la cançó: Nous sommes des soeurs jumelles / nées sous le signe des Gémeaux / Nous avons le regard clair de l’une /De l’autre l’âme melancolique / Nous vivons dans la joie comme d’autres à l’air libre / Mon coeur après un autre coeur soupire / Ma vie est une longue enfance. No, no és aquesta encara...quan sona una melodia possible de l’extens repertori de Legrand, Demy interromp el músic, s’asseu amb ell al piano i es posen a cantar combinant la partitura amb la lletra. A continuació, Demy s’aïlla, torna a escoltar la gravació i reescriu les cançons.

Després del primer guió i abans la localització definitiva de Rochefort, Évein va començar a dissenyar els decorats inspirats en l’univers del circ i del teatre. La fira estava prevista sota la muralla de Brouage, una ciutat fortificada del S. XIV, al sud dels aiguamolls del Charente, a uns quilòmetres del mar. Un seguit de tarimes conformaven moltes formes d’espectacles: la representació d’una habitació isabelina, una orquestra filharmònica, acròbates i animals ensinistrats, un partit de bàsquet (record de l’inici de West Side Story?) i finalment una tribuna oficial revestida de vellut vermell i d’un teló a la italiana.
El número del ball de les bessones, dins de la gran tradició de les comèdies musicals pomposes, havia d’evolucionar entre totes les seves tarimes, l’estil del ball canviava segons els decorats: càssic, jazz, barroc...fins aconseguir una divertida barreja. Tots a escena.

Bernard Évein havia imaginat i dissenyat aquesta commedia dell’arte a l’estil Hollywood de tons porpres, carmí i viola. Una barraca de patates fregides amb taules blaves de Madame Garnier (Danielle Darrieux). Una sala de ball blau marí i taronja per les bessones. En aquesta primera versió de la festa de fira, queda clara la intenció de Demy de barrejar estils i èpoques. Vol fusionar allò antic i allò modern, en un disseny sintètic.

Continuaven les seves excursions per ciutats de província, amb Agnès Varda, la seva còmplice habitual (amb la seva inseparable càmera de fotos) buscant localitzacions, fins que Demy es decideix per Rochefort. L’arquitectura clàssica i rigorosa de la ciutat, la seva espaiosa i geomètrica plaça el van seduir i li donaren un nou punt de vista del film.

Després de la policromia saturada de Cherbourg, Demy i Évein s’enamoren d’una ciutat militar de pedra blanca, un escenari de fons ideal per conjugar amb uns colors vius sobre les portes, teulades i portalades, que es contraposaven amb el blanc de les parets. La fira gitana acaba esdevenint més aviat una festa més moderna. Les bogeries rococós dels interiors es contraposen als espais nets, lluminosos, amb la intenció de destacar la fantasia dels personatges.

Taboulay, Camille. Le cinéma enchanté de Jacques Demy. Paris: Cahiers du cinéma, 1996.