Dossier Film (INCLUDED AT De sang i de fang)
El revisionisme acostuma a ser un exercici dolorós pels francesos. La seva història té zones massa fosques com per dur-les a la llum, no vagin a avergonyir-se quan pretenen donar lliçons a la resta d’Europa o als Estats Units. Fins i tot un melodrama policíac ambientat durant la Primera Guerra Mundial com el proposat per Jean-Pierre Jeunet a Un long dimanche de fiançailles els hi resulta incòmode. La realitat és que es tracta d’un film tan visualment pulcre com ple de podridura des d’un punt de vista moral. Potser per això si fa uns anys el govern francès va decidir prohibir l’estrena de Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957) on es donava una trista imatge dels seus oficials, ara, tot i que els temps ja no admeten postures tan extremes, sí donen peu al rebombori provocat per la darrera pel•lícula de Jeunet quan els seus responsables la van voler proposar per representar França als Oscar en la categoria de Millor Film de Parla No Anglesa. S’acabava de destapar la caixa de trons. Sembla ser que un terç del capital invertit en la producció del film (de cinquanta milions d’euros de pressupost) era nord-americà, per molt que l’haguessin aportat una divisió europea de la Warner Bros. Molta gent va pensar que ja era prou amb que Un long dimanche de fiançailles s’hagi convertit en el darrer gran èxit de recaptació del cinema francès i que als Estats Units també hagués trobat el favor del públic (a un nivell menys aparatós que a França, és clar), com perquè a més a més guanyés algun premi, no fos cas que després s’hagués de pensar al respecte i extraure conclusions. Potser els diners els hi doni la raó als nord-americans en molts sentits, però d’aquí a acceptar que poden ensenyar als francesos com fer films per guanyar un Oscar (o la Palma d’Or del Festival de Cannes)....hi ha un abisme.
Un long dimanche de fiançailles es basa en el llibre homònim escrit per Sébastien Japrisot, en realitat un pseudònim de Jean-Baptiste Rossi. La novel•la, escrita a la dècada dels noranta, incorpora tota mena de mecanismes narratius per dotar d’objectivitat al seu argument i alhora per fer-la passar per literatura seriosa malgrat tractar-se d’un astut best-seller. La història va desplegant-se de mica en mica, a mesura que dades disperses i en aparença sense connexió comencen a establir nexes d’unió entre ells. Hi ha cartes, notes trobades a terra, documents consultats i un seguit d’objectes que proporcionen pistes rellevants per concloure una doble investigació. Tota aquesta varietat de recursos, per suposat, s’incorpora alhora a les imatges del film, on una veu en off acostuma a acompanyar les transicions, s’introdueix material d’arxiu (en gairebé tots els casos fals), hi ha continuats salts temporals (abolint així la cronologia en el sentit ortodox) i la trama s’acostuma a segmentar sovint, per fer comentaris sobre temes com la valentia, la covardia, la crueltat o l’odi.
Sovint es compara a Jean-Pierre Jeunet amb Tim Burton o amb Joel Coen. No cal dir que tots tres demostren una atenció als detalls comparable a les de Vladimir Nabokov o Marcel Proust, per exemple. Això no impedeix que hi hagi entre ells diferències irreconciliables, que tenen a veure amb les fonts narratives a les que acudeixen en busca d’inspiració. Tim Burton, en la meva opinió, es beneficia de l’extrema senzillesa de les històries que explica, gairebé totes relats infantils o juvenils que ell perverteix amb una escenografia sinistra; i Joel Coen, per la seva banda, treu en ocasions un bon partit dels gèneres clàssics del cinema nord-americà, que tan bé coneix i que tant li agrada explorar. A Jean-Pierre Jeunet, tanmateix, li falta una relació més personal amb els arguments amb els que treballa. També li convé més la seriositat que l’humor. En el seu darrer film sembla adonar-se d’aquestes coses i, malgrat no poder proposar imatges de carn i ós sempre, li ha sabut treure un bon partit de la fotografia de Bruno Delbonnel, que li va proporcionar un to ambre de caràcter mortuori als plans presos a les trinxeres de la Batalla del Somme. Altres cops, lamentablement, l’espectacle li roba efectivitat a la història, com succeeix durant el bombardeig de l’hospital improvisat a un hangar, on la càmera es deslliga dels personatges i observa des d’una distància convenient com tot l’escenari salta pels aires, entre explosions i focs d’artifici.
Jean-Pierre Jeunet no és algú a qui li agradin les històries; a canvi, és un home a qui li agrada moblar-les. I això ho val. El primer pla del film, sense anar més lluny, mostra un Crist de pisa trencat a l’alçada del tors i penjant d’una sola mà, una imatge d’una enorme expressivitat que no necessita afegits, i més tractant-se d’un film bèl•lic on el drama humà no admet esperances religioses de cap mena. És evident que el director francès va cedir en pro de la recaptació una part del film, relacionada amb la investigació que du a terme Tina Lombardi (Marion Cotillard), una prostituta que vol revenjar-se dels oficials que van condemnar el seu proxeneta juntament a la resta de soldats que s’automutilen per no combatre, però va mantenir la seva hegemonia en la descripció dels ambients i en el seu gust per la poesia de caire surrealista que, tot i que no li afegeix res al film, li proporciona el seu profund sentit de pertinença a un director concret.
Rodríguez, Hilario J. Soldaditos de plomo. “Dirigido por”, núm.341 (marzo 2005), pàg. 26-28.
- Bergery, Benjamin. Cinematic impressionism. “American Cinematographer”, vol. 85, núm. 12 (Dec. 2004), pàg. 58-69.
- Burdeau, Emmanuel. Long dimanche de fiançailles. “Cahiers du cinéma”, núm. 595 (nov. 2004), pàg. 38.
- Chiesi, Roberto. Una lunga domenica di passioni. “Cineforum”, vol. 45, núm. 442 (mar. 2005), pàg. 45, 81.
- Elia, Eliana. Una lunga domenica di passioni. “Segnocinema”, vol. 25, núm. 132 (mar.-apr. 2005), pàg. 43-44.
- Kehr, Dave. A very long engagement. “Film Comment”, vol. 40, núm. 6 (Nov.-Dec. 2004), pàg. 73-74.
- Rodríguez, Hilario J. Soldaditos de plomo. “Dirigido por”, núm.341 (marzo 2005), pàg. 26-28.
- Screen memories: Un long dimanche de fiançailles. En Ezra, Elizabeth. Jean-Pierre Jeunet. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2008. Pàg. 109-130.
- Servitje, Marc. Jean-Pierre Jeunet: me encanta añadir poesía en mis películas. “Dirigido por”, núm.341 (marzo 2005), pàg. 29-31.
- Vassé, Claire ; Rouyer, Philippe ; Eisenreich, Pierre. Jean-Pierre Jeunet. “Positif”, núm. 525 (nov. 2004), pàg. 4-12.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema