Dossier Film (INCLUDED AT El postmodernisme al cinema)
Rumble Fish
Fitxa tècnica
La crítica diu
Rumble Fish és la història d’una fascinació. La del warm Rusty, dirigent de la banda, pel Noi de la Moto, ex dirigent de la banda retirat dels negocis, que torna al barri desprès d’un tomb per Califòrnia. Una aurèola corona al fantasma: té un posat com James Dean en les revistes, parla en veu baixa com si estigués de tornada de tot. Aquesta fascinació ha existit, és la de Francis pel seu germà gran, en un altre temps cap de la banda, la caçadora la porta el seu propi fill, Nicolas Cage, en el paper secundari a l’estil Iago. Rumble Fish és la història, visual, d’una altra fascinació. La del vell Hollywood que l’hereu Coppola ressuscita amb un esplendor insolent. El blanc i negre, el gran angular, la fragmentació, les ombres a les parets, els fumígens, les veus l’eco del qual ressona en un espai desert, tot ens recorda a Orson Welles. Coppola explora en els anys quaranta pel cinema negre, amb els sixties per la revolució adolescent.
Des del punt de vista audiovisual, Coppola firma el seu més perfecte assaig. El compositor, Stewart Copeland, bateria del grup Police, fa jocs malabars amb els sons. L’estilització té els seu contrapunt en la percepció alterada del personatge. El Noi de la Moto és daltònic i una mica sord, xiuxiueja i veu, segons les seves paraules “com una televisió en blanc i negre el volum del qual està al mínim”. El passeig al•lucinat per un carrer d’estudi en mig de soldats i prostitutes recorda al deliri perceptiu de Apocaplypse Now. Coqueteria al•legòrica: els peixos vermells símbol d’adolescents busca bregues (rumble fish, peix lluitador) emergeixen, en color, del blanc i negre. El cineasta diu que va voler fer una “pel•lícula d’art per adolescents”. Gens àrida, però, la sensualitat s’imposa com poques vegades: els braços nus de Matt Dillon i els de Diana Lane (Patty, la seva amiga) s’entrellacen, i Dillon amb la cinta i la seva samarreta es converteix amb una icona eròtica. Les pintades a les parets recorden la glòria del rei destronat: “The Motorcycle Boy reigns”. No rules (mana), sinó reigns (regna), ja que es tracta del regne. D’ell és dirà més tard: “És un rei a l’exili”.
Com al The Godfather i Apocalypse Now, un home va voler ser rei. Rei d’un barri, no és gran cosa, però el dandy motoritzat es comporta com un destronat personatge de Shakespeare. El Noi de la Moto està exiliat de la seva pròpia terra. Ja no té res a ordenar, s’ha convertit en un home buit. En la sala del billar, Mickey Rourke adquireix un posat melancòlic, amb la mà a la cara, la mateixa que adopta The Godfather II. El rei no té envergadura, és més, segons el cineasta,és un intel•lectual francès com Camus; del francès porta clarament la jaqueta, fora de lloc enmig de delinqüents, que li permet passar per “estranger”.
Delorme, Stéphane. Francis Ford Coppola. [Madrid]: El País, cop. 2007.
Bibliografia
- Auty, Chris. Tightrope act. “Sight & Sound” , vol. 53, núm. 2 (Spring 1984), pàg. 152-153.
- Béghin, Cyril. Mickey Rourke, au loin. “Cahiers du Cinéma”, núm. 619 (janv. 2007), pàg. 59.
- Benayoun, Robert; Amiel, Vincent; Curchod, Olivier. Le chat et la pendule. “Positif”, núm. 278 (avril 1984), pàg. 23-29.
- Le Coeur est un chasseur solitaure. En Chaillet, Jean-Paul ; Vincent Elizabeth. Francis Ford Coppola. París; Ediling, 1984. Pàg. 106-117.
- Delorme, Stéphane. Francis Ford Coppola. [Madrid]: El País, cop. 2007.
- La Ley de la calle (Rumble Fish)(DVD). Madrid: Universal Pictures International Limited, cop. 2003.
- La Ley de la calle. En López García, José Luis. Coppola: un hombre y un sueño. Madrid: Notorius, 2011. Pàg. 94-99.
- La Ley de la calle. En Payán, Miguel Juan. Francis Ford Coppola. Madrid: JC, 1992. Pàg 128 -133.
- La ley de la calle. En Riambau, Esteve. Francis Ford Coppola. Madrid: Cátedra, 2008. Pàg. 229-238.
- Lewis, Jon. Whom God wishes to destry... Francis Coppola and the new Hollywood. London: Athlone, 1995.
- Muscio, Giuliana. Coppola torna alla ribalta provoca tutti con Rumble fish. “Segnocinema”, vol. 3, núm. 10 (nov. 1983), pàg. 42-43.
- Rumble Fish (1983). En Clarke, James. Coppola. London: Virgin, 2003. Pàg. 141-153.
- Rumble Fish (1983). En Welsh, James M.; Phillips Gene D.; Hill, Rodney F. The Francis Ford Coppola encyclopedia. Playmouth: Scarecrow, 2010. Pàg. 224-228.
- Rumble Fish. En Chaillet, Jean-Paul ; Viviani Christian. Coppola. París: Rivages , cop. 1987. Pàg. 138 -141.
- Salaverria, I. Pez de combate. “Casablanca”, núm. 40-41 (abr.-mayo 1984), pàg. 6-7.
- Scarrone, C. Rusty il selvaggio. “Segnocinema”, vol. 4, núm. 13 (magg. 1984), pàg. 63.
- Simpson, B.; Roffman, P.; Rumble fish. “Cineaste”, vol. 13, núm. 2 (1984), pàg. 49-50.
- Vernaglione, Paolo; Arecco, Sergio. Rusty e le muse inquietanti. “Filmcritica”, vol. 35, núm. 345 (giugno 1984), pàg. 219-227.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
El terme “postmodern” ha estat maltractat pels mitjans de comunicació. En un sentit estricte podem dir que el seu popularitzador va ser l’arquitecte Philip Johnson (1906-2005) que, en el seu treball i en la seva evolució ideològica, arriba a la conclusió que és impossible seguir creient que la Història, amb majúscules, té sentit i que existeix un progrés lineal. De sobte, els estils deixen de succeir-se: el gòtic després del romànic, continuat pel renaixentista, el manierista, el barroc, el.... Amb el postmodernisme, per fi tots poden coexistir en un mateix moment doncs som hereus de tots, però sense que el passat ens condicioni i, sobretot, sense que el futur ens pugui dictar cap camí a seguir. El temps es diria aturat. El postmodernisme és, en un cert sentit, la possibilitat de servir-se de tots els elements definitoris del passat sense haver d’assumir-ne cap de les responsabilitats o significacions.
El respecte al passat, al Motorcycle Boy, no és cap garantia de futur. Les bandes ja no són portadores de cap utopia de canvi. El No Future! del moviment “punk” sembla donar la raó a Fukuyama però si l’historiador està satisfet de la seva època i d’haver clausurat el que considera l’enganyosa idea de progrés, els xicots de Joy Division o el ex-Police autor de la banda sonora constaten des de la desesperança que ells no fan falta a ningú.
Philip Johnson o Robert Venturi construeixen cases com si fossin puzles, amb peces procedents de diferents segles, servint-se del passat com d’un catàleg que permet moltes combinatòries, però els protagonistes de Ford Coppola ni tenen feina, ni projecte, ni dret a tocar les peces del puzle. L’individualisme ha guanyat, l’esperança es confon amb els cops de colze i el culte al present i a l’oportunisme s’imposa al respecte al que s’era o representava i es volia transmetre o al que es pretenia ser en el futur. Sense dir-ho obertament Rumble Fish és tot això. Concebuda com un homenatge al germà gran –el Motorcycle Boy però també August Coppola!- el film és la versió desesperançada de The Outsiders, que proposava un punt de vista romàntic de la mateixa història.
Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya)