Dossier Film (INCLUDED AT El fenomen dels "Nous Cinemes")
Ostre sledované vlaky
Fitxa tècnica
La crítica diu
Un visionat a dia d’avui d’Ostre sledované vlaky pot deparar la mateixa sensació de sorpresa i estranyesa que va produir en 1966. parlo de sorpresa en el sentit de trobar-se davant d’un film que no s’espera. La pel·lícula més popular de Jirí Menzel atresora una sèrie de virtuts intrínseques que tenen tant a veure amb el to desconcertant, entre drama i comèdia, amb la manera com està explicada i amb la seva posada en imatges sintètica i fraccionària. Però, a més, hi ha quelcom en la direcció i en el sentit de l’humor d’Ostre sledované vlaky que la porten a l’actualitat. Una contextualització en present del llargmetratge de Menzel revela similituds amb la manera d’entendre la comèdia de certs directors actuals amb Wes Anderson al capdavant. Tots dos intenten treure a la llum el dramatisme de certes seqüències còmiques i el cantó més còmic de certes seqüències dramàtiques; també tenen tendència a convertir les digressions i descripcions en part substantiva del film i basen part del seus ressorts humorístics en l’extravagància del personatge i situacions. Però, molt especialment, tots dos tenen una gran habilitat per explicar-nos molt en molt poc: en els pregenèrics d’Ostre sledované vlaky, el personatge principal, el jove Milos Hrma, reconstrueix en veu en off l’atribolada història dels seus avantpassats a partir de fotografies antigues, imatges documentals i plans de detall mentre es vesteix pel seu primer dia de treball de ferroviari (Menzel resumia així els abundants flashbacks i referències al passat de la novel·la homònima de Bohumil Hrabal). Wes Anderson utilitza el mateix recurs d’acumular imatges conduint la relació entre elles mitjançant una veu en off o la banda sonora per iniciar tant Rushmore (1998) com The Royal Tenenbaums (2001). I fins i tot altres cineastes com Jean-Pierre Jeunet han aprofitat per començar les seves pel·lícules amb un esforç de síntesi informativa similar.
Aquest tret narratiu tan peculiar i tan actual no és el que va cridar l’atenció sobre Ostre sledované vlaky en el seu dia. Si el film de Menzel va sorprendre i va aconseguir la popularitat és, sense cap mena de dubte, per la forma fresca i sense complexos amb la que tractava el tema del sexe. Ostre sledované vlaky és una pel·lícula que parla, tot i que sense donar-li mai gaire importància, de temes poc habituals al cinema dels seixanta com la virginitat masculina, l’ejaculació precoç, la masturbació o els jocs eròtics. El personatge de Milos Hrma no desperta al a vida adulta pel camí professional o la consciència política, sinó pel camí de l’educació sentimental confosa aquí amb el descobriment de la sexualitat. Tot i que el llibre original de Hrabal equilibrés més equitativament el pes de la trama política amb les peripècies personals del protagonista i inclogués més atacs subtils a l’invasor nazi (perquè és el temps i lloc on succeeix la història: el de la Txecoslovàquia ocupada de la Segona Guerra Mundial), a Menzel sembla interessar-se més per les inseguretats d’un adolescent fràgil i desorientat, més preocupat pels canvis i problemes que experimenta el seu cos que amb els que experimenta el seu país.
Pons, Joan. Trenes rigurosamente vigilados. En Vientos del Este: los nuevos cines en los países socialistas europeos 1955-1975. José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2006.
Bibliografia
- Benayoun, Robert. Trains étroitement surveillés. “Positif”, núm. 86 (juil. 1967), pàg. 25.
- Chevalier, Jacques. Trains étroitement surveillés. “Image et son”, núm. 216 (avr. 1968), pàg. 120-121.
- Delmas, Jean. Avec Jirí Menzel, entretien imaginaire. “Jeune Cinéma”, núm. 26 (nov.-déc. 1967), pàg.8-9.
- Hrabal, Bohumil. Caro signor ediore. En Nová vlna: cinema cecoslovacco degli anni '60. Roberto Turigliatto (ed.). Torino: Lindau, 1994.
- Hrabal, Bohumil. Trenes rigurosamente vigilados. Santiago: Santiago, [1969].
- Martin, Marcel. Trains étroitement surveillés. “Cinéma”, núm. 117 (juin 1967), pàg. 60.
- Pons, Joan. Trenes rigurosamente vigilados. En Vientos del Este: los nuevos cines en los países socialistas europeos 1955-1975. José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2006. Pàg. 247-249.
- Thirard, Jean-Louis. La mort, brusquement. “Positif”, núm. 92 (févr. 1968), pàg. 56-59.
- Trenes rigurosamente vigilados (Ostre sledované vlaky)(DVD). [Barcelona]: Memory Screen, DL 2012.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Als anys seixanta, una onada recorre el món del cinema de punta a punta, una onada de joventut, de rebel·lia, de protesta i de novetat, però una onada diferent en cada país, perquè el que es vol canviar és també diferent. Ostre sledované vlaky (Txecoslovàquia, 1966) de Jirí Menzel s'inscriu perfectament en aquest context. A Txecoslovàquia, la nova onada tindrà molta força però una curta durada, coincidint amb el clima d’obertura política de la Primavera de Praga a mitjans dels anys seixanta però que acaba de cop amb la intervenció de l’exèrcit de la Unió Soviètica el 1968.
Ostre sledované vlaky no té l'audàcia formal d'À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1960), no és una pel·lícula rabiosa com Look back in Anger (Tony Richardson, 1959) ni asfixiant com La caza (Carlos Saura, 1966) i el tractament de la sexualitat és molt diferent del de Nippon konchuki (Shohei Imamura, 1963), per referir-nos a films molt representatius de la Nouvelle Vague, el Free Cinema i els nous cinemes espanyol i japonès.
Aquí, en canvi, trobem un relat molt amable, amb els personatges tractats amb gran humanitat i, en canvi, una grandíssima burla de les convencions socials i de l'autoritat burocràtica i militar. La iniciació sexual, i vital, del jove Milos, aprenent de controlador de trens, serveix de fil conductor a Menzel per retratar la vida dels seus personatges amb tanta delicadesa com ironia cap al que els hi passa. En definitiva, un humor comprensiu i reflexiu, una mica perplex fins i tot, que traspassa el context particular del film i el fa vigent –i divertit– a data d'avui.
Atenció a la fotografia en blanc i negre i els enquadraments, pura poesia visual, i a l'ús de la banda sonora, que tant serveix per parodiar marxes militars com per marcar la senzillesa quotidiana del pas del temps. Una seqüència pot servir com a model de tot el film: la que comença amb el balanceig de les cadires i acaba amb l'ús, diguem-ne alternatiu, dels segells oficials de l'Estat (en majúscula).
Lluís Anyó (Universitat Ramon Llull)