Dossier Film (INCLUDED AT La Modernitat narrativa)
Persona
Fitxa tècnica
La crítica diu
El primer títol que Bergman va voler donar-li a Persona va ser el de Cinematografia perquè l’única cosa que no es podia negar era que el meu film anava a ser un film. Aquesta reflexió de l’autor sobre els materials de treball és molt evident en el primer apropament de la pel·lícula. Bergman destrueix la fascinació de l’efecte de realitat, base de la representació cinematogràfica dominant, mostrant tota la terrisseria per distanciar que troba a mà, tota la tramoia del dispositiu: aparells de projecció, pel.lícula que es deté i es crema davant de l’espectador, focus, càmeres filmadores...Persona és un film que parla d’ell mateix, de la seva pròpia filmicitat. Però allò que podria ser mecanicista obvietat o perillós exercici metalingüístic es converteix aquí en una cosa més. Susan Sontag ha dit que es tracta d’un film sobre la partició i la fusió. José de la Colina al seu breu i substanciós pròleg de l’edició castellana del guió parla de la irrupció brutal del buit, d’allò inexpressable, que és el que pot causar la veritable mort de l’artista. Perquè Persona parla d’una certa mort de la significació, de l’opacitat de les imatges que, malgrat tot, segueixen remetent a quelcom que no es troba en elles mateixes; de les dificultats dels processos cinematogràfics de simbolització.
Abans dels crèdits, l’espectador ha vist desfilar ja dos-cents metres de pel.lícula (uns sis minuts) que constitueixen tot un mosaic simbòlic inicial d’allò que serà el film en el seu conjunt. L’encesa dels carbons del projector obre pas a la projecció mateixa: un dibuix animat que ens evoca la infància i el balbuceig de les pampallugues de les primeres sessions de cinema. A continuació veiem una projecció, en sentit estricte, d’allò que sembla ser un vell film mut on un home en camisó i barret de dormir es perseguit per un esquelet i un diable. L’espectador pren consciència de que es tracta d’una projecció perquè aquestes imatges apareixen enquadrades “sobre un quart de la superfície de la pantalla blanca (a baix, a la dreta)”(indicació assenyalada al guió original). El caràcter de film antic ve donat pel ritme sincopat de les seves imatges i la hiperepresentació acrobàtica dels actors. Els plans del xai esbudellat i el palmell d’una mà travessada per un clau ens introdueix dins d’una convenció icònica culturalment assimilable al sacrifici cristià. Són preàmbul immediat d’una figura metonímica de mort, subministrada per l’edifici de la morgue i cadàvers estesos pels bancs de pedra. Un primer pla pres des d’alt ens mostra el rostre invertit d’una avia morta. Al sonar allò que sembla el timbre d’un despertador obre els ulls de manera sobtada. El pregenèric conclou amb una petita continuïtat de plans –un conat de ficció- on veiem despertar un adolescent en un d’aquests bancs i després, en contrapicat, com passa la mà davant de l’objectiu evidenciant així la presència de la càmera.
Company, Juan Miguel. Ingmar Bergman. Madrid: Cátedra,2007.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Albera, François. Persona: le regard du refus. “1895”, núm. 67 (été 2012), pàg. 24-31.
- Barr, A.P. The unraveling of character in Bergman's Persona. “Literature/Film Quarterly”, vol. 15, núm. 2 (1987), pàg. 123-136.
- Bergman, Ingmar. Persona. México D.F: Era, 1968.
- Estève, Michel. Persona. “CinémAction”, núm. 114 (janv. 2005), pàg. 124-128.
- Ingmar Bergman's Persona. Lloyd Michaels (ed.). Cambridge [etc.]: Cambridge University Press, 2000.
- Jones, C.J. Bergman's Persona and the artistic dilemma of the modern narrative. “Literature/Film Quarterly”, vol. 5, núm. 1 (Winter 1977), pàg. 75-88.
- Mundo exterior, mundo interior. En Wood, Robin. Ingmar Bergman. Madrid: Fundamentos, 1975. Pàg. 163-204. Pàg. 163-204.
- Neyrat, Cyril. La vie des marionnettes: Persona, Ingmar Bergman, 1966. “Vertigo”, núm. 21 (juin 2001), pàg. 60.
- Observación. En Gibson, Arthur. El Silencio de Dios: una respuesta creativa a los films de Ingmar Bergman. Buenos Aires: Megápolis, 1973. Pàg. 127-145.
- Persona (DVD). [Barcelona]: Vértice Cine, cop. 2011.
- Persona. En Company, Juan Miguel. Ingmar Bergman. Madrid: Cátedra,2007. Pàg. 84-104.
- Persona. En Lefèvre, Raymond. Ingmar Bergman. Paris: Ediling, 1983. Pàg. 76-78.
- Persona. En Long, Robert Emmet. Ingmar Bergman: film and stage. New York: Harry N. Abrams, 1994. Pàg. 112-115.
- Persona. En Marty, Joseph. Ingmar Bergman: une poétique du désir. Paris: Éditions du Cerf, 1991. Pàg. 138-141.
- Persona. En Steene, Birgitta. Ingmar Bergman: a reference guide. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2005. Pàg. 268-275.
- Persson, Göran. Persona psychonalysed. Bergman's Persona: rites of spring as chamber play. “CineAction”, núm. 40 (mai 1996), pàg. 21-31.
Persona és probablement el film més experimental i críptic d’Ingmar Bergman. Realitzat després de la seva “trilogia del silenci”, obre una nova etapa d’exploració i experimentació en la seva cinematografia, que tindrà la seva prolongació en obres com Vargtimmen (1968) o En passion (1969). Hi assaja unes noves formes narratives –discontinuïtats i el.lipsis, temporalitat difusa, dissolució de les fronteres entre allò real i allò imaginari, referències metafílmiques– que l’apropen als plantejaments més radicals de la modernitat cinematogràfica.
La gestació del film va tenir lloc a un moment de crisi personal i creativa, en la que el director va estar hospitalitzat, i algunes de les imatges primordials de la pel.lícula provenen d’aquest període de convalescència: la visió de dos dones entrellaçant les seves mans, entrebarrejada amb la de la morgue, que Bergman va contemplar des de la finestra de la seva habitació; una fotografia de Bibi Andersson i Liv Ullmann en la que el director s’adona de la seva semblança física… Al marge d’aquestes inferències biogràfiques, existeixen moltes altres claus que estableixen el marc referencial complex en què es mou el film, com la peça d’Strindberg Den starkare.
Drama psicològic de cambra, Persona narra la confrontació entre dues dones, una actriu (Elizabeth) que ha emmudit sobtadament i la seva infermera (Alma), conflicte d’identitats que personifica d’alguna manera el dilema entre el ser (ànima) i el representar (màscara, persona). Però el significat de Persona, que en un principi s’anava a titular Cinematografia, no s’esgota en l’argument. El muntatge d’imatges extradiegètiques que precedeixen, marquen una cesura a la meitat del drama i tanquen la pel.lícula, i que al.ludeixen al dispositiu cinematogràfic, posa en qüestió la pròpia representació fílmica, la possibilitat mateixa de la narració i inclús la materialitat del film. Persona és un artefacte que s’autodestrueix: s’inicia amb una llum d’arc que s’encén i acaba amb aquesta mateixa llum apagant-se; en el temps que transcorre entre la llum i la obscuritat, assistim a un espectacle il.lusionista, fantasmàtic, llanterna màgica, caverna d’ombres.
Rosa Gutiérrez (Universitat Autònoma de Barcelona)