1941

En contra del que sovint s’ha considerat com una opinió comú, 1941 és una pel·lícula molt important a la carrera d’Spielberg. I per moltes raons; la primera caldria buscar-la a la pròpia pel·lícula, doncs conté alguns elements que, fins a la data, no han tornat a repetir-se al seu cinema, i la segona per les repercussions que va tenir a la pròpia carrera del director a l’hora d’enfrontar-se amb nous projectes i de valorar allò que amb el temps s’ha considerat gairebé un “toc Spielberg”, o el que és el mateix, el producte de rendibilitat assegurada.

Si es pretengués seguir un ordre cronològic a l’hora d’analitzar la pel·lícula, el primer que s’hauria de destacar és l’homenatge paròdic que el director de Jaws (Steven Spielberg, 1975) es dedica amb l’escena de la noia banyant-se; aquest cop el peix assassí és substituït per un submarí japonès amb esperit invasor. I això ens dóna peu per parlar de sexe, un dels temes tractats sempre de manera superficial per Spielberg i que aquí té un desenvolupament tan explícit que sorprèn si es compara amb el donat en qualsevol altra de les seves pel·lícules. El periscopi del submarí, enorme símbol fàl·lic llur cap abraça amb força la nua banyista, puja i baixa, amb el ritme sincopat d’una penetració, quan l’incrèdul soldat japonès contempla tan suggestiu panorama.  O el tant explícit diàleg entre el capità Birkhead i Donna: Una dona com tu ha de saber apreciar un bon aparell. En primer lloc, la seva mida; la seva gran autonomia, pot estar molt de temps aixecat; el seu cos és ferm, sòlid, imprescindible per la seva força d’envestida. I quan aquest monstre deixa anar la seva bomba....Pam! O més endavant que fingeixen pilotar l’avió Vols la barra?, li pregunta excitat Birkhead; Sí, sí, fica-me-la li demana Donna tan fora de si com només podia estar-ho a la vora d’un avió. De fet, l’únic vincle desenvolupat entre els personatges és purament sexual, doncs tot el misteri és saber si arribaran a consumar la seva passió.

La idea plantejada per Spielberg a 1941 és excel·lent, però falla en dos punts: l’excessiva dispersió de personatges i l’errònia elecció de Wild Bill Kelson com eix principal d’unió entre ells.  En referència als personatges retratats a la pel·lícula, és just dir que alguns d’ells resulten excel·lents i que la seva història, aïllada de la resta, resisteix l’anàlisi. Només cal referir-se a Hollis Wood, que està genial, al divertit Herbie i el seu ninot Elmer, al paranoic coronel Maddox i al seu ajudant pica-canyells Winowski, a la desesperada busca-homes Maxime, i sobretot a Ward Douglas, el perfecte representant d’aquesta paranoia generalitzada que narra tot el film i que està definida en el discurs del pròleg.
Tot el contrari que el personatge de Wild Bill Kelson, interpretat per un excessiu John Belushi, resulta en tot moment insuportable, carregant i gens acord amb l’essència general de la història, doncs “descobreix” a cadascuna de les seves intervencions tot l’artifici que s’amaga darrera de la pel·lícula. Dit d’una altra manera, quan Belushi es deixa veure s’anuncia amb un “atenció: vaig a fer gràcia” i això a la comèdia resulta fatídic, destrueix tota possible entrega de l’espectador i ho posa alerta davant l’artifici.

Però, en general, podria dir-se que 1941 fracassa com a pel·lícula –el metratge complet- encara que estigui formada per excel·lents parts divisibles. El pitjor de tot va ser pretendre interrelacionar històries que estan molt be separades entre elles. Si Spielberg fes un nou muntatge del film i el presentés en petits lliuraments televisius, crec, que el seu èxit estaria garantit.

Cantero, Marcial. Steven Spielberg. Madrid: Cátedra, 2006.