You Can't Take It with You

La realització de You Can't Take It with You va venir precedida pel fracàs financer de Lost Horizon (Frank Capra, 1937); per les trompades entre Capra i Cohn, cada cop més habitual a causa de les pretensions del director d’adquirir més autonomia creativa o fins i tot independitzar-se definitivament de la Columbia; i per la cancel·lació o demora una vegada més d’un projecte cinematogràfic amb un tema d’època; aquest es tractava de l’adaptació cinematogràfica de la vida de Chopin. Abans d’abordar aquest projecte, Cohn va voler que Capra realitzés una pel·lícula menys ambiciosa, un film que es desenvolupés a partir d’unes premisses molt més conegudes. De fet, l’objectiu de Cohn era que You Can't Take It with You funcionés de forma similar a com ho havia fet Lady for a Day (1933) després del fracàs de The Bitter Tea of General Yen (1933), com a revulsiu econòmic a l’ensopegada de Lost Horizon. I de nou, com Lady for a Day, la pel·lícula va ser un èxit de recaptació i de crítica que va proporcionar-li a Capra el seu tercer Oscar com a director.

Capra va demanar a Cohn que comprés els drets d’una comèdia d’èxit que es representava aleshores a Broadway. La comèdia, obra de George S. Kaufman i Moss Hart, s’anomenava You Can't Take It with You i va fer guanyar el premi Pulitzer al 1937. Riskin i Capra van conservar el títol de l’obra teatral (que feia referència a allò, la riquesa i els diners, que malgrat tot no et podràs endur quan moris) i les línies generals del seu desenvolupament argumental, però van tornar a definir, de forma substancial dos dels seus personatges: l’avi Vanderhof (Lionel Barrymore) i el magnat Anthony P. Kirby (Edward Arnold). El redisseny o ampliació d’aquests personatges va tenir la virtut de situar el conflicte plantejat en la comèdia original en el marc de les coordinades del cinema de Capra, i sobretot, de situar a la pel·lícula en la línia del discurs que va caracteritzar l’obra del director a partir de Mr. Deeds Goes to Town (1936).

Vanderhof cinematogràfic no era simplement el vell boig i excèntric de l’obra teatral, sinó que la seva aparent excentricitat s’explicitava mitjançant una més o menys argumentada opció vital que tenia com objectiu final aconseguir la felicitat. Tanmateix, el canvi més important es va fer en amb Kirby, que a l’obra teatral era bàsicament un adinerat personatge a qui la seva riquesa l’havia convertit en un snob. A la versió de Capra i Riskin, Kirby adquiria un protagonisme que no tenia a la comèdia de Kaufman i Hart, i passava a ser un agressiu i despietat banquer, alhora que un implacable magnat de la indústria armamentística.  A l’obra estrenada a Broadway, el conflicte de base s’establia entre un món ric, però snob i encotillat, i un altre on prevalia, fins a límits excèntrics, l’expressió lliure del propi jo. Amb els seus canvis, la pel·lícula no renunciava a aquesta confrontació –present també a l’anterior cinema de Capra-, però li afegia aquesta altra disputa que l’enfrontava al gran capital nord-americà, encarnat en els poderosos homes de negocis, amb les classes populars, encarnades en personatges quotidians, anònims en la seva dimensió. I, de nou, com en tants altres títols del director, l’inici de You Can't Take It with You a través del personatge de Kirby i de les seves ambicions establia punts de contacte amb la realitat americana.

Vive como quieras. En Girona, Ramon. Frank Capra. Madrid: Cátedra, 2008. Pàg. 244-255.