Programme
Patricio Guzmán s’ha ocupat que el seu país tingui un àlbum, un molt bon àlbum. En efecte, la tragèdia i el drama manen molt, són omnipresents dins l’àlbum, però també hi ha espai per al record melancòlic, per a la nostàlgia d’una bellesa lligada a un moment, per als mites propis.
Guzmán ha guanyat molts premis (a Cannes, a Berlín, els César, el Flaherty, l’Emmy, el Grierson…) i algun dels seus films va ser declarat per Manolo Vázquez Montalbán “material escolar obligatori”. Sí, si es vol saber què va passar a Xile entre el 1971 i el 1973, si es vol saber com es fa un cop d’estat, si es vol saber de què és capaç un general traïdor, cal veure La batalla de Chile. I, si es vol comprendre –i recordar– el que va passar i saber-ho situar dins els diferents temps de la història, llavors no hi ha res com veure El botón de nácar i Nostalgia de la luz. Els films de Guzmán ens fan aprendre moltes coses i ens fan millors persones.