La fórmula és simplificadora i no té en compte les mil maneres de treballar políticament un tema, però resumeix una voluntat cívica que passa per tot el millor que va produir la cultura italiana després de la Segona Guerra Mundial. Hi ha un excés de confiança en la ideologia i en el seu poder transformador, que sembla capaç d’imposar-se a l’estricta realitat. Es fan pel·lícules amb la voluntat de transformar l’espectador: un cop saps això, un cop has comprès allò, les coses ja mai no tornaran a ser com abans. Però la realitat és tossuda i no es va deixar tòrcer només per una sèrie de films, millors o pitjors. Ara podem redescobrir o veure per primer cop els de Petri i Volonté. Molt sovint ells inventaven un camí. És una llàstima que no hagin tingut més seguidors.
Amb la col·laboració de
Programme
