No tots els seus films eren bons, no tots eren aconseguits, però això era lògic: les pel·lícules de Chantal Akerman no reposen en formes preexistents. Ella era d’aquestes cineastes que cada cop tornava a inventar el cinema, que cada cop volia veure el que no s’havia vist o no s’havia sentit. Ens proposava, a partir de relats minimalistes, experiències conceptuals molt intenses. Els que han vist Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles saben què vol dir convertir quasi no res en un tot ple de significacions.
La manera de mirar d’Akerman corresponia als seus estats d’ànim, com hi corresponien també els seus projectes i la forma que prenien. Amb el temps, la malenconia va acabar sent el tema central del seu treball. De vegades procurava amagar-la, però no ho aconseguia del tot. Sabem que quan Van Gogh deia que “la tristesse durera toujours” ho feia pensant en ell, però comprenem ara que ho feia pensant també en tots i totes els qui van pel món amb els ulls massa oberts.
Amb la col·laboració de
Programme
