Manoel de Oliveira, fotògraf

Entre finals dels anys trenta i mitjans dels cinquanta, en un llarg parèntesi de la seva carrera cinematogràfica, Manoel de Oliveira va desenvolupar un interès creixent per la fotografia que va influir en la seva trajectòria posterior com a cineasta. Les seves fotografies d’aquella època, en diàleg amb el constructivisme i l'estètica experimental de la Bauhaus, comparteixen l’esperit modern que inspira les seves primeres obres.  

L'exposició Manoel de Oliveira, fotògraf presenta una selecció de fotografies representatives dels temes més freqüentats pel cineasta portuguès durant aquest període: paisatges, natures mortes, vistes rurals i urbanes, detalls arquitectònics, efectes de llum, reflexos i contrastos...  

Es tracta d’un valuós instrument que ens permet comprendre de quina manera, a partir de O pintor e a cidade (1956) i fins al documental O pão (1966), Oliveira assumeix la direcció de fotografia de les seves pròpies pel·lícules, així com el rigor de la composició i l’enquadrament que, en general, caracteritzen tota la seva obra fílmica.      

L’exposició, organitzada per la Casa do Cinema Manoel de Oliveira – Fundação de Serralves i comissariada per António Preto, presenta prop de cent fotografies, la majoria inèdites. L’acompanyem d’una extensa retrospectiva de les seves pel·lícules amb còpies procedents de la Cinemateca Portuguesa i d’un cicle d’activitats que exploren la construcció de la imatge fotogràfica en relació amb la seva pràctica fílmica.

António Preto, comissari de l'exposició

António Preto presenta l'exposició

Manoel Cândido Pinto de Oliveira  (Porto, 11 de desembre de 1908 – Porto, 2 d'abril de 2015).

Acabat el batxillerat, el jove Manoel de Oliveira es va convertir en un esportista de renom en el món de l’atletisme i en el de les curses automobilístiques, tot guanyant diversos premis a Portugal i a l’estranger. El 4 de desembre de 1940 es va casar amb Maria Isabel Brandão Carvalhais i van viure junts fins a la mort de Maria Isabel, gairebé vuitanta anys després. Van tenir quatre fills. 

La seva primera pel·lícula, el documental mut Douro, faina fluvial, inspirada en les simfonies urbanes dels anys vint, es presenta al Vè Congrés Internacional de la Crítica, a Lisboa, l’any 1931. Durant la dècada de 1930, Oliveira va buscar infructuosament el finançament de diversos projectes cinematogràfics, però sí que va poder dirigir alguns curtmetratges documentals. El 1942 presenta el seu primer llargmetratge, Aniki Bóbó, una adaptació del conte de João Rodrigues de Freitas. 

Després d’un parèntesi de catorze anys sense rodar, el 1956 va dirigir el curtmetratge en color O pintor e a cidade. A continuació, va completar el primer període de la seva obra amb un segon llargmetratge, Acto da primavera (1962), un fals documental que recreava una representació de la passió de Crist en un poble del nord de Portugal. 

En el context del nou cinema portuguès dels anys seixanta, Manoel de Oliveira va ser aclamat com la figura principal de la nova generació. Gràcies al seu tarannà determinat, va ser el primer director en rebre suport financer i va rodar O passado e o presente (1971), Benilde ou a Virgem Mãe (1974), Amor de perdição (1978) i Francisca (1981), quatre adaptacions que constitueixen el que Oliveira anomenà la seva “Tetralogia dels amors frustrats”. Poc després d’acabar-les, als setanta-tres anys, va dirigir Visita ou memórias e confissões (1982), amb la condició expressa que només es projectés després de la seva mort. 

A partir d’aleshores, Manoel de Oliveira va començar a produir amb regularitat, gairebé una pel·lícula cada any, començant per Le soulier de satin (1985), una adaptació completa de la monumental obra de Claudel. Des de finals de la dècada de 1970, les seves pel·lícules van ser aclamades per la crítica internacional (especialment, a França i Itàlia) i a partir de la segona meitat de la dècada de 1990 van aconseguir una distribució comercial més àmplia, gràcies a coproduccions internacionals en llengua francesa i anglesa, en les quals participaren actors i actrius com Catherine Deneuve, John Malkovich, Marcello Mastroianni, Michel Piccoli, Irene Papas i Chiara Mastroianni. 

Oliveira és el director cinematogràfic amb la carrera més llarga de la història del cinema: un total de vuitanta-quatre anys entre el seu debut com a director i la seva darrera pel·lícula (Um século de energia, 2015). La seva filmografia inclou més de seixanta títols. Va ser l’únic cineasta en fer el trànsit a través dels múltiples canvis experimentats en el món del cinema: del mut al sonor, del blanc i negre al color, dels nitrats als mitjans digitals. 

Venerat com “el mestre”, Manoel de Oliveira, a més de ser reconegut internacionalment en els festivals de cinema més importants del món, es va convertir, per la seva longevitat, en el “director en actiu més gran”, ja que va continuar fent pel·lícules fins a la seva mort, als cent sis anys.

UNA COPRODUCCIÓ DE:

Amb la col·laboració de:

Comissariat   

António Preto     

Coordinació de l’exposició Fundação de Serralves 

Carla Almeida     

Cap de programació, exposicions i serveis educatius Filmoteca de Catalunya   

Marina Vinyes Albes      

Coordinació de l’exposició Filmoteca de Catalunya   

Núria Expósito  

Esther Vilà     

Suport a la coordinació d’exposicions  

Abbi Cervera     

Disseny d’espai i disseny gràfic   

Ellen Diedrich - Studio A Parte     

Producció i muntatge   

Grop Exposicions i Museografia      

Il·luminació   

ILM      

Traducció, revisió i correcció lingüístiques  

Traducciones y Tratamiento de la Documentación  

Agraïments  

José Manuel Costa, Pedro Costa, Marta Dahó, Lluís Huedo, Lluís Miñarro i Glòria Salvadó.